Glossari etimològic

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (noi, minyó), fent referència a les petites dimensions de la planta.

Nom compost del grec árrhen (mascl), i athér (aresta), amb el sufix substantiu llatí -um, al·ludint a la flor inferior de les espiguetes, masculina i llargament aristada.

El gènere Arrhenatherum fou establert per Palisot de Beauvois en Essai d'une nouvelle agrostographie (1812).

Del llatí elatior, -us (més alt), comparatiu d'elatus, -a, -um (elevat, de gran talla), perquè, classificat primerament entre les Avena, es fa remarcar per la seva alçària.

El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria.

Nom en llatí del donzell o absinti: absinthium, -ii, i aquest, del grec apsínthion; aquí com a nom en aposició (sense concordança). Amb les fulles d'aquesta planta es fa el licor anomenat absenta.

Del llatí arborescens, -entis, participì present del verb arborescere (fer-se arbre), és a dir, que es fa arbre, pel tronc llenyós.

Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps.

Del llatí glutinosus, -a, -um, derivat de gluten, glutinis (cola), que, com viscosus, vol dir agafallós, per ser-ne les summitats de la planta.

Del llatí medieval camphoratus, -a, -um (que fa olor a càmfora), al·ludint a l'olor de la planta. Del nom en sànscrit del camforer, un arbre d'Extrem Orient, en deriva el nom àrab kafur o kapur, que va passar al llatí medieval com a camphora, -ae.

Epítet compost, format del grecollatí chamaemelon, -i, segons Plini, una herba olorosa, probablement la camamilla (Matricaria recutita), i del llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de las fulles amb les de la camamilla.

Epítet compost, format del grec érion, -ou (llana) i ánthos, -ous (flor), pel toment albo-sedós i lluent, sobre tot del periclini.

Epítet geogràfic del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), lloc d'habitació d'aquesta planta.

Epítet format per un sintagma nominal que en llatí significa herba blanca, per tenir les fulles albo-tomentoses.

Espècie dedicada per Dominique Villars al militar i botànic francès Pierre A. V. Mutel (1795-1847), autor, entre altres obres, de Flore Française i Flore du Dauphiné.

Del llatí vulgaris, -e (comú, freqüent), per ésser una planta molt comuna.

Mot del llatí botànic compost del grec árthron (articulació) i knéme (cama, entrenús), al·ludint a les tiges articulades.

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una planta llenyosa.

Macrostachyus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, format del grec makrós (gran) i stáchys (espiga), per les inflorescències gruixudes.

Del grec áron, -ou, segons Teofrast i altres autors antics, nom de diferents plantes aràcies, principalment Arum sp.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per ésser planta que viu a Itàlia.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí arundo o harundo, -inis (la canya), nom molt antic amb que els romans es referien també a instruments, com fletxes, canyes de pescar o flautes, fets amb canyes. Amb aquest nom, Plini es referia a diferents tipus de canya que es coneixien al seu temps.

El gènere Arundo fou publicat per C. Linné en 1753, incloent-hi espècies classificades avui en altres gèneres.

Del grec dónax, -akos (canya, sageta), nom que feien servir Teofrast i Dioscòrides; però també Plini el Vell, per a un tipus de canya específic.

Del nom del gènere tipus de la família, Asclepia.

Del grec aspáragos, ou, en llatí asparagus, -i (l'esparreguera, l'espàrrec).

El gènere Aparagus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Acutifolius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat) i folium, -ii (la fulla), pels cladodis –aquí presos per fulles– punteguts.

Del llatí horridus, -a, -um (aspre, hirsut, espinós), al·ludint als cladodis rígids i punxents.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat en les oficines de farmàcia per les seves propietats medicinals). Del llatí officina, -ae (taller) apòcope de opificina, -ae, al seu torn derivat de opifex, opificis (artesà, obrer), i aquest de opus, operis (obra, treball) i facere (fer). Perquè hom empra el rizoma com a medicinal.

Segons Plini, asperugo, -inis era el nom d'una planta semblant a la lappago -probablement Lappula squarrosa-, però de fulles més aspres, que podria tractar-se d'Asperugo procumbens. Sens dubte, el nom prové del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude), fent referència a les tiges i fulles cobertes de pels aspres.

El gènere Asperugo fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí procumbens, -entis, participi present del verb procumbere (ajeure's, inclinar-se), per la disposició de les tiges ajaçades.