Glossari etimològic

Del grec áron, -ou, segons Teofrast i altres autors antics, nom de diferents plantes aràcies, principalment Arum sp.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per ésser planta que viu a Itàlia.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí arundo o harundo, -inis (la canya), nom molt antic amb que els romans es referien també a instruments, com fletxes, canyes de pescar o flautes, fets amb canyes. Amb aquest nom, Plini es referia a diferents tipus de canya que es coneixien al seu temps.

El gènere Arundo fou publicat per C. Linné en 1753, incloent-hi espècies classificades avui en altres gèneres.

Del grec dónax, -akos (canya, sageta), nom que feien servir Teofrast i Dioscòrides; però també Plini el Vell, per a un tipus de canya específic.

Del nom del gènere tipus de la família, Asclepia.

Del grec aspáragos, ou, en llatí asparagus, -i (l'esparreguera, l'espàrrec).

El gènere Aparagus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Acutifolius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat) i folium, -ii (la fulla), pels cladodis –aquí presos per fulles– punteguts.

Del llatí horridus, -a, -um (aspre, hirsut, espinós), al·ludint als cladodis rígids i punxents.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat en les oficines de farmàcia per les seves propietats medicinals). Del llatí officina, -ae (taller) apòcope de opificina, -ae, al seu torn derivat de opifex, opificis (artesà, obrer), i aquest de opus, operis (obra, treball) i facere (fer). Perquè hom empra el rizoma com a medicinal.

Segons Plini, asperugo, -inis era el nom d'una planta semblant a la lappago -probablement Lappula squarrosa-, però de fulles més aspres, que podria tractar-se d'Asperugo procumbens. Sens dubte, el nom prové del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude), fent referència a les tiges i fulles cobertes de pels aspres.

El gènere Asperugo fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí procumbens, -entis, participi present del verb procumbere (ajeure's, inclinar-se), per la disposició de les tiges ajaçades.

Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes.

Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e.

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.

Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte.

Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí.

El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), aplicat en botànica a les planes que, com aquesta, floreixen a l'estiu.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc de les flors.

Dedicat al metge i botànic francès Dominique Villars (1745-1814), autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné.

Adjectiu del llatí botànic format del grec kerasós, -oû, en llatí, cerasus, -i, (el cirerer) i el sufix -ferus (que en porta o produeix) del verb fero (portar); En la descripció d'aquesta espècie, J. Gay diu que hi trobà escaient aquest adjectiu perquè els fruits, tant per la forma com pel volum, recorden els del cirerer.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses.

Microcarpus, -a, -um (de fuits grans), és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), per les càpsules relativament menudes.

Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel.

El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.