Glossari etimològic

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Nom grecollatí d'un dels diferents lapathum (agrella) que menciona Plini; Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i lápathon, -ou (agrella), és a dir, agrella de cavall, donant a entendre que és bona com a farratge, però no pas com a menja.

Entre els diversos lapathum (agrella) de què fa menció Plini, n'hi ha un d'aigua, hydrolàpathum, que hom ha pretès identificar amb aquesta espècie dels aiguamolls i ribes dels rius.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins; aquí, perquè per l’hàbit recorda R. acetosella, tot i tenir gairebé tots els caràcters de R. acetosa.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), perquè és una planta palustre, dels aiguamolls.

Nom d'aquesta planta entre molts botànics del segle XVI. Segons Dodonaeus, del nom vulgar en francès, patience, derivat del llatí patientia, -ae (paciència, constància, tolerància), si bé alguns el suposen derivat de lapathum.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Del llatí sanguineus, -a, -um (ensangonat, tenyit de sang). És el Lapathum sanguineum de diferents autors pre-linneans, així anomenat per la tija, els nervis foliars i la granulació de la peça externa del perigoni d'un color vermell de sang.

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Linné dedica aquest gènere al metge i botànic alemany Heinrich Bernard Rupp [Ruppius] (1688-1719), autor de la Flora Jenensis i condeixeble de Dillenius a la universitat de la seva ciutat natal, Hesse.

Cirrosus o cirrhosus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), aplicat a plantes amb òrgans que s'entortolliguen per enfilar-se; en aquest cas, pels llargs peduncles que es cargolen en forma de tirabuixó.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), derivat de mare, -is (la mar), perquè viu en llacunes i pantans d'aigües salabroses, pròxims al mar.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), format del llatí spira, -ae (espira), pels peduncles enrotllats en forma espiral.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del gènere Ruta.

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.