Glossari etimològic

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Per la seva estació litoral.

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Segons Plini, nom d'una planta aquàtica que els botànics han identificat amb l'espècie Sagittaria sagittifolia. Del llatí sagittarius, -a, -um (allò referent a la fletxa o sageta), derivat de sagitta, -ae (la fletxa), per la forma foliar d'aquesta planta, que recorda la d'una punta de fletxa.

El gènere Sagittaria fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí sagitta, -ae (sageta, fletxa) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulla en forma de punta de fletxa, reiterant la idea del nom genèric.

De Salix, nom del gènere tipus de la família. Es forma amb el genitiu de salix: Salic(is)-aceae.

Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar.

Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855) a qui, Joseph Duval-Jouve, dedicà aquesta espècie .

Vegeu Arthrocnemum fruticosum

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per la disposició de les branques, obertes.

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Del llatí caprea, -eae (cabra muntesa). Alguns botànics pre-linneans, com Gesner (1516-1565) i Tabernaemontanus (1522-1590), empraren ja aquest mot específic: Salix caprea rotundifolia i S. caprea latifolia. La raó és dubtosa. Segons Théis (1810) perquè les cabres se'n deleixen amb les branques. Cadevall diu que 'tal vegada és usat ací [en sentit metafòric] significant sarmentós'. És nom en aposició.

Del grec elaíagnos, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa, que podria ser un salze o potser l'aloc. Veieu Elaeagnus.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí herbaceus, -a, -um (herbaci, del color de l'herba); en botànica s'aplica a les plantes de consistència semblant a l'herba, és a dir, amb tiges a penes lignificades.

Epítet del llatí botànic que significa 'fulles de Phylica', per tenir les fulles semblants a les d'alguna planta d'aquest gènere de ramnàcies exòtiques.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat, en forma de xarxa), per la nervadura reticulada de les fulles.

Del llatí retusus, -a, -um (esmús, despuntat), per les fulles obtuses. En botànica, s'aplica a les fulles d'àpex truncat i lleugerament escotat, a voltes amb un apicle a l'escotadura.

Del llatí salsus, -a, -um (salat) i olus, -eris (la verdura), pel gust d'algunes plantes d'aquesta família. Aquest nom fou emprat per primer cop pel botànic italià del segle XVI Andrea Cesalpino per a una planta marítima que en italià rep el nom vulgar de sàlsola (salicorn, barrella) i que, per la descripció, probablement sigui S. kali.

Linné en va prendre el nom pel seu gènere publicat a Species Plantarum (1753).

De kalí, nom en àrab vulgar de diferents plantes salabroses com el salicorn o la barrella; però també de la cendra d'aquestes plantes, rica en sal sosa, que antigament es feia servir per a fer sabó i vidre. Nom emprat per primer cop i en sentit genèric per Rembert Dodoens, en el segle XVI.

De sáuda, nom en àrab vulgar de diferents plantes barrelleres. És la soda de Mathias Lobel (1538-1616) i d'altres botànics pre-linneans. Segons Dodonaeus, aquest nom fou introduït en la literatura botànica per Matthaeus Sylvaticus (1285-1342), qui anomenava així les cendres resultants d'incinerar aquesta i altres espècies afins.

Del llatí vermiculatus, -a, -um (treball de labor fina i menuda), derivat de vermiculus, -i (petit cuc), ací al·ludint a la boniquesa de les ales dorsals del perigoni. Altres creuen que es refereix a la forma que prenen les fulles quan es panseixen.

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.