Glossari etimològic

Ros marinus, o rosmarinus és el nom que des de l'Antiguitat rep el romaní (Rosmarinus officinalis). Segons Cadevall, ros seria una corrupció del grec thys (encens) i aleshores el significat de rosmarinus seria "l'encens del mar" perquè és un arbust aromàtic que no sol allunyar-se molt de la mar. Altres han relacionat la primera part del mot amb el llatí ros, roris (la rosada) com volent dir "la rosada del mar". Actualment se'n descarten aquestes interpretacions poc consistents i el nom es relaciona amb el grec rhops, rhopós (matoll, arbust) i myrínos, -e, -on (aromàtic, perfumat).

El gènere Rosmarinus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, per l'ús que, des d'antic, es fa d'aquesta planta.

Gènere dedicat per Alfred Moquin-Tandon a Guillaume Joseph Roubieu (1757-1834), professor de botànica a Montpeller.

Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini.

En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est.

Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat.

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles.

Del nom llatí d'aquesta planta, acetosa, -ae, derivat de acetum, -i (vinagre), pel sabor àcid de les fulles. Nom emprat en sentit genèric pels botànics pre-linneans, com C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Acetosa pratensis.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), per les fulles caulinars amplexicaules. Boccone, abans l'havia designada com Acetosa montana, lato ari folio rotundo amplexicaulis (Acetosa montana, de fulles d'àrum amples, arrodonides i amplexicaules).

Del llatí acetosella, -ae, (l'agrelleta) diminutiu de acetosa, -ae, (agrella) perquè n'és com una reproducció més petita; aquest nom fou emprat per primer cop per Adam Lonicer, el famós naturalista de Francfort, al segle XVI.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè creix als Alps i a altres muntanyes.

Epítet del llatí botànic compost del nom genèric Arum i del llatí folium, -ii (la fulla), per les fulles, que recorden les de l'àrum.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.