Glossari etimològic

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora.

Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades.

Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat), per les fulles piloses.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), per l'indument del tronc.

Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès.

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació, en murs i roques.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, van reinterpretar aquest adjectiu aplicant-lo a les plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe. Denominació impròpia aquí, perquè les fulles a què fa referència, no són perfoliades, sinó amplexicaules.

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Del llatí serpyllum o serpillum, nom que dona Plini al serpoll, i follium, -ii (la fulla), és a dur, de fulles semblants a les del Serpyllum.

Dedicada al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), al·ludint a la forma del tronc fructífer.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Del llatí turritus, -a, -um (torrejat); aquí "en forma de torre", pel seu tronc dret, robust, simple i fullós.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família: Arum.

Aralia, -ae és la forma llatinitzada d'aralie, terme adaptat pels colons francesos del nom iroquès d'un arbust originari de Canadà, que va donar nom al gènere Aralia, que es va convertir en el gènere tipus de la seva família.

 Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo.

Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç.

En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa).

En Plini, nom de l'arboç i del fruit; que, segons diu, és una síncope de unum edo (menjo un), per ser un fruit un xic indigest, que convé menjar en petites quantitats.

Nom del llatí botànic compost del grec árkeuthos, -ou, nom de diferents ginebres i savines i dels seus fruits, i bíos, -uo (vida, manera de viure), perquè l'Arceuthobium oxycedri viu paràsita sobre les rames de diversos Juniperus.

Forma de genitiu del mot grecollatí oxycedros, -i, nom d'una planta de fulles punxants que molts autors han identificat amb el càdec (Juniperus oxycedrus), perquè hi viu paràsit. Així, el nom l'específic reitera la idea del genèric com a planta paràsita del càdec.

Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes.

Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa.

Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa (Arctium lappa i A. minus). Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels.

Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort.

En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus.

Segons el metge grec Galè, arctostaphylos era el nom d'una planta petita i llenyosa amb fulles d'arbóç i fruits rodons i vermells que neix al Pont (antiga regió costanera de la Mar Negra); Autors com Clusius i Adanson creien que es tractava de la nostra boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). És un mot d'origen grec que significa literalment raïm d'os, de árktos (os) i staphylé (raïm), al·ludint que els ossos en fan servir les baies com a aliment.

El gènere Arctostaphylos fou publicat per Michel Adanson en 1763.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Vegeu Arctostaphylos alpina.

Hi ha autors que han considerat que el terme Arctostaphylos és de gènere masculí, raó per la qual en algunes publicacions encara trobem aquest tàxon com Arctostaphylos alpinus.

D'Areca, nom d'un gènere de palmeres de les regions tropicals i subtropicals d'Àsia, escollit com a gènere tipus de la família.

Correspon a la família Palmae (Palmàcies) de A. L. de Jussieu, sinònim usat encara en algunes publicacions.