| Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
|---|---|---|
| Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana | Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto. |
Etimològic |
| Antirrhinum | Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell". |
Etimològic |
| Antirrhinum asarina | Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia. |
Etimològic |
| Antirrhinum barrelieri | En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673). |
Etimològic |
| Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum | Del llatí litigiosus, -a, -um (litigiós, que és objecte de disputa), perquè n'ha estat discutida la posició sistemàtica. Derivat del verb litigare (litigar, disputar). |
Etimològic |
| Antirrhinum majus | Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres. |
Etimològic |
| Antirrhinum majus subsp. latifolium | Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. Compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla). |
Etimològic |
| Antirrhinum molle | Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel toment bla que cobreix la planta. |
Etimològic |
| Antirrhinum orontium | És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia. |
Etimològic |
| Antirrhinum sempervirens | Adjectiu del llatí botànic que significa sempre verd, perquè la planta és verd tot l'any; del llatí clàssic semper (sempre) i virens, -entis (que és verd). |
Etimològic |
| Antirrhinum sempervirens subsp. pertegasii | En honor de Joan Pertegàs, apotecari de La Sénia (Tarragona), condeixeble, amic i col·laborador del botànic Carles Pau. |
Etimològic |
| Antirrhinum siculum | Del llatí siculus, -a, -um (sicilià), perquè la planta es fa a Sicília. |
Etimològic |
| Apera | Nom enigmàtic creat per M. Adanson en 1793 per a classificar la Agrostis spica-venti de Linné, sense oferir-ne cap explicació. Alguns autors han suggerit que estaria format del grec perós, -á, -ón (mutilat, coix) amb el prefix privatiu a-, perquè, a diferència del Calamagrostis –gènere amb què el relaciona en la descripció–, Apera té la lemma aristada. Altres autors fan derivar el nom del grec péra (sac, alforja), però sense donar-ne raó.
|
Etimològic |
| Apera interrupta | Del llatí interruptus, -a, -um (interromput), participi passat de interrumpo (partir pel mig, interrompre), al·ludint a la inflorescència, com interrompuda o amb intervals entre els grups de flors. |
Etimològic |
| Aphyllanthes | Nom del llatí botànic derivat del grec a- (prefix privatiu), phýllon, -ou (fulla) i ánthos, -ou (flor). Teofrast feu servir aphillanthés com a adjectiu per a descriure una planta sense pètals o fulles. Segons C. Bauhin, fou L. Anguillara qui primer (1561) anomenà Aphyllanthes a una planta que no té res a veure amb aquesta. Després, Pena i Lobelius anomenaren Aphyllanthos Monspelliensium a la jonça pel nom, Aphyllanthos, que li havien donat els botànics de Montpeller. El gènere Aphyllanthes fou establert per Tournefort (1700) i validat en Linné (1753) |
Etimològic |
| Aphyllanthes monspeliensis | Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres, com ara Monspessulus, Mons Pessulanus, Monte Pestellario, etc. L'origen del nom és molt controvertit. La primera part ve sens dubte del llatí mons, -ntis (mont, mutanya); la segona podria relacionar-se amb els mots llatins pastellum, -i (glast o herba pastell), pistillus, -i (mà de morter) o potser pessullus, -i (pestell, forrellat). |
Etimològic |
| Apium | Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec. |
Etimològic |
| Apium graveolens | Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable. |
Etimològic |
| Apium leptophyllum | En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles. |
Etimològic |
| Apium nodiflorum | Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles –que naixen als nusos, oposats a les fulles– i que són molt curts i de vegades nuls. |
Etimològic |
| Apocynaceae (Apocinàcies) | Del gènere Apocynum, que falta a la flora dels Països Catalans. |
Etimològic |
| Aquifoliaceae (Aquifoliàcies) | Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex. |
Etimològic |
| Aquilegia | Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga. |
Etimològic |
| Aquilegia hirsutissima | S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix |
Etimològic |
| Aquilegia kitaibelii | Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817). |
Etimològic |
| Aquilegia pyrenaica | Per l'hàbitat preferent als Pirineus. |
Etimològic |
| Aquilegia vulgaris | Perquè és molt comuna. |
Etimològic |
| Arabidopsis | Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes. El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana. |
Etimològic |
| Arabidopsis thaliana | Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie. |
Etimològic |
| Arabis | El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques. |
Etimològic |