Glossari etimològic

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic valencià Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864).

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum.

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851).

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica.

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit).

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí obscurus, -a, -um (obscur), pel color de la corol·la, d'un púrpura obscur, diu Linné.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra), al·ludint al color de les flors.

El nom Digitaria, del llatí digitus, -i (el dit) amb el sufix -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), fou creat per V. A. Von Haller (1768) per a classificar diferents espècies del gènere Panicum de Linné, sembla que per la disposició de les espigues, partint de l'extrem de la tija, de forma divergent, com els dits de la mà.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura), per les tiges i espigues molt primes, filiformes.

Del llatí sanguinalis, -e (allò que pertany a la sang), derivat de sanguis, -inis (la sang), per la inflorescència sovint purpúria, o de color de sang.

Del nom del gènere linneà Dioscorea.

Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses.

Vegeu Otanthus maritimus.