Glossari etimològic

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat), participi passat del verb acuo (afuar) i aquest de acus, -us (agulla), probablement per les fulles agudes.

Acutiformis, -e (en forma d'agulla) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí acutus, -a, -um (punxegut) amb el sufix -formis, -e (en forma de); aquí, perquè s'assembla a Carex acuta.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de la inflorescència, amb les bràctees blanques, com argentades.

Del llatí ampullaceus, -a, -um (ampul·laci, que té forma d'ampolla), derivat de ampulla, -ae (l'ampolla), al·ludint a la forma dels utricles, que recorda la d'una ampolla.

Del llatí atratus, -a, um (ennegrit, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color negre de les espigues.

Del llatí canescens, -entis, participi present del verb canescere (canusir), derivat de canus, -a, -um (canós), per les glumes hialines i els utricles pallosos que donen a la inflorescència un aspecte esblanqueït, com canós.

Del llatí capillaris, -e (propi dels cabells o que s'hi assembla), derivat de capillus, -i (el cabell), per les tiges, i sobretot els peduncles, molt prims, gairebé capil·lars.

Caespitosus o cespitosus, -a, -um (cespitós, que forma catifes com l'herba) és un adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes o cespes -itis (la gespa) i el sufix llatí -osus, -a, -um (proveït de o abundant en), fent referència a l'hàbit o forma vital de la planta, que forma grans motes.

De curvulus, -a, -um, diminutiu del llatí curvus, -a, -um (corbat), per la forma una mica corbada de la tija i les fulles.

Dedicada al botànic anglès Edmund Davall (1763-1798), que s'establí a Orbe (Suïssa). En aquesta ciutat creà un jardí botànic on hi treballà amb Albrecht von Haller fill, i des d'on mantingué relacions amb altres botànics del seu temps, com ara Horace-Bénédict de Saussure i Sir James Edward Smith, a qui donà el seu herbari, que es conserva a la Linnean Society de Londres.

Del llatí depauperatus, -a, -um (depauperat, empobrit) derivat de pauper, pauperis (pobre), segurament per les espigues femenines amb molt poques flors, com empobrides.

Del llatí depressus, -a, -um (baix, enfonsat); probablement, per les inflorescències femenines, de tiges molt curtes; segons Cadevall, perquè Linné fundà l’espècie sobre exemplars migrats.

Basilaris, -e (basal) és un adjectiu del llatí botànic, aquí referit a algunes espigues femenines que neixen directament de la base de la planta (espigues basilars).

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), perquè té les espigues més o menys digitades, és a dir, divergents com els dits de la mà oberta.

Del llatí distans, -antis (distant, allunyat), per tenir les espigues femenines molt distants, separades les unes de les altres.

L'adjectiu llatí distichus, -a, -um és un manlleu del grec dístichos (disposat en dos rengles), compost del prefix dis- (dos cops) i stíchos (fila, filera); per la disposició, més o menys dística, de les espiguetes de la inflorescència.

Del llatí divisus, -a, -um (dividit, repartit), per l'espiga de la infructescència, composta, dividida en diversos lòbuls.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert de pues com un eriçó), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), al·ludint a les infructescències globuloses, amb els utricles bequeruts i patents, com diminuts eriçons.

Ericetorum (dels bruguerals) és la forma de genitiu plural de ericetum, -i (lloc poblat de brucs), mot del llatí botànic derivat del llatí clàssic erica, -ae (bruc), perquè sol fer-se als bruguerals.

Del llatí extensus, -a ,-um (estès i extens), participi passiu del verb extendere (estendre, allargar). No és clar a què es refereix aquest adjectiu. En descriure la planta, Goodenough no en diu res, si bé comenta que és més esvelta i alta que C. flava. Segons Font i Quer, perquè es planta molt estesa a Europa, Àfrica i, naturalitzada, àdhuc a Amèrica. Una altra hipòtesi més recent (Flora Ibérica) apunta a la bràctea inferior de la inflorescència que, en relació a les espècies afins, és molt més llarga.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la finesa de les fulles. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, flac), per les espigues femenines que, en la maturitat, pengen dels peduncles llargs i prims.

Del llatí flavus, -a, -um (de color groc daurat, ros), pel color groc de les espigues madures.

Del llatí foetidus o fetidus, -a, -um (pudent), derivat de foetor o fetor, -oris (fetor, pudor), per l'olor fètida d'aquesta espècie tant en estat fresc com seca.

Del llatí frigidus, -a, -um (que està fred), de frigus o frigor, -oris (el fred), perquè viu en llocs freds, a les altes muntanyes.

Grioletius, -ii és el nom en llatí que fa referència a un tal Grioleti o Griolet, botànic genovès de principis del segle XIX que recol·lectà la planta que va servir per a descriure aquesta espècie.

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.