Glossari etimològic

Del grec psýllion, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, feia unes llavors semblants a les puces, que els botànics han volgut identificar amb alguna espècie del gènere Plantago, principalment P. afra i P. sempervirens. El nom té relació amb el grec Psýlla, -as (la puça).

Subulatus, -a, -um (subulat, en forma d'alena) és un epítet del llatí botànic, derivat de subula, -ae (l'alena), amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma de les fulles, linears i afuades a l'àpex.

De Platanus, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

Mot del llatí botànic format del grec platýs (ample, estès) i del llatí botànic anthera (antera), derivat del grec ánthos (flor), al·ludint, probablement, als pol·linis, amplament distanciats per la base.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix llatí bi- (dues vegades) i folium, -ii (la fulla), perquè només sol tenir dues fulles.

Del plátanos, on (en llatí, platanus, -i) nom vulgar d'aquestes plantes a l'antiguitat clàssica. Probablement derivat del grec platýs (ample), al·ludint a la forma de la capçada.

El gènere Platanus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), per la procedència –diferents regions del sud d'Àsia– d'aquesta espècie, des d'on es va estendre a Europa.

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.

Per la inflorescència espiciforme. Spicatus, -a, -um és el participi passat del verb llatí spicare que significa disposar en forma d'espiga.

Derivat del nom del gènere representatiu d'aquesta família, Plumbago.

Plumbago, -inis és el nom llatí d'una planta així anomenada perquè era reputada excel·lent per a guarir el plumbum, una malaltia dels ulls. Segons Plini, un cop mastegada, la planta s'aplicava als ulls amb llepades, fent desaparèixer la malaltia. Alguns botànics l'han identificada amb el malvesc (Plumbago europaea).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), –manllevat del grec europaíos, -a, -on–; perquè, a diferència de les seves congèneres, és planta europea.

Del grec póa, -as (herba, en especial la que es fa servir per a farratge).

Carl Linné va publicar aquest gènere en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a les muntanyes elevades.

Del llatí annuus, -a, -um (anyal, que es repeteix cada any), perquè és planta anual.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, amb forma de bulb), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), perquè la base de les tiges és bulbosa.

L'adjectiu del llatí botànic cenisius, -a, -um fa referència al mont Cenis, dels Alps occidentals, entre França i Itàlia, on va ser descoberta aquesta planta.

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu mestre Dominique Chaix (1730-1799), rector d'una petita parròquia propera a Gap (Delfinat) i botànic autodidacte, amb qui, essent jove, herboritzà a la regió de Gap i després va mantenir-hi amistat i correspondència fins a la seva mort.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), perquè té els entrenusos de la tija fortament comprimits.

Del llatí laxus, -a, -um (ample, espaiós), derivat del verb laxare (descordar, afluixar),  perquè fa una gespa molt fluixa, esclarissada.

Del llatí nemoralis, -e (del bosc, nemoral), derivat de nemus, nemoris (el bosc), perquè creix als boscos.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè es fa als prats.

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, trivial), perquè és planta comuna en gran part d'Europa.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), derivat de viola, -ae (la viola), per la panícula tenyida de color violeta.

Mot compost format del grec poús, podós (peu) i spérma, -atos (llavor), pels aquenis estipitats o amb peu.

Vegeu Scorzonera laciniata.

Per la seva habitació, a l'alta muntanya.

Paraula composta del grec polý (molts) i karpós (fruit), fent al·lusió a la gran fecunditat de la planta. Aquest nom, en Dioscòrides, és sinònim de polýgonon árren amb què anomena al passacamins (Polygonum aviculare).

Epítet compost del grec tétra (quatre) i phýllon (fulla), per la disposició de les fulles verticil·lades en grups de quatre.

Del grec polýknemon, nom d'una planta de les labiades; segons uns autors, una menta, i segons altres,  Prunella vulgaris o Thymbra capitata. Segons Plini, policnemon, -i és l'orenga. El nom al·ludeix als nombrosos entrenusos de les tiges; de polýs (molts) i knéme (cama, entrenús).