Glossari etimològic

Arvensis, -e (que es fa als camps), referint-se a l'hàbitat de la planta, és un neologisme botànic medieval format d'arvum, -i (el camp cultivat) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de més grandària en relació a l'altre congènere.

Tant en llatí, polygala, com en grec, polýgalon, era el nom d'una herba que alguns autors han volgut atribuir a una Polygala sp. El nom està format dels mots grecs polý (molt) i gála, gálaktos (llet), perquè, segons el Dioscòrides de Laguna, es creia que provocava la secreció làctia de la dóna. El génere Polygala va ser establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linnè (1753, 1754).

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel gust que té la planta.

De l'adjectiu llatí calcarius, -a, -um (amb una terminació [-rea] impròpia, però consolidada des del segle XVIII), format de calx, calcis (la cals), pels terrenys de substrat calcari on preferentment viu.

Del llatí depressus (baix), pels seus troncs ajaguts.

Del llatí exilis (prim, delicat), per la seva tija i arrel, prims.

Del llatí Mons i peliacus que, com Mons Pessulum, significa la ciutat de Montpeller, per haver-se trobat en terres del Llenguadoc.

Adjectiu format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris per a significar origen o hàbitat, per la seva estació.

Per analogia amb alguns adjectius d'aquesta terminació (-aceus, semblant a) , com arundinaceus, s'ha format de serpyllum (serpol o salsa de pastor), per la semblança de les fulles.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Per considerar-se com la més comuna.

Del gènere Polygala.

De Polygonum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polygónaton (que té moltes articulacions). Segons Dioscòrides, nom de diferents plantes rizomatoses que s'han identificat amb algunes espècies d'aquest gènere. Plini cita dues plantes, també rizomatoses, amb el nom de polygonaton, però, per la descripció, sembla referir-se a plantes d'altres famílies. Mot compost del grec polýs (molt, molts) i góny, gónatos (genoll, articulació), al·ludint a les colzades del rizoma.

El gènere Polygonatum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles multiflors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), participi passat de odorare (fer olor, principalment agradable), derivat de odor, odoris (olor, flaire), per les flors oloroses.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat per herbolaris i oficines de farmàcia com a planta medicinal), perquè ha estat emprada com a planta remeiera.

Verticillatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, al·ludint a les fulles verticil·lades. Mot format del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc, ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra).

En Dioscòrides i Plini, nom d'una planta que s'ha volgut identificar amb el passacamins (Polygonum aviculare), fent-lo derivar del grec polýs (molts) i góny (genoll), al·ludint-ne als nusos nombrosos i prominents. Altres autors el fan venir de polýs i gónos (descendència, germen), perquè produeix moltes llavors.

El gènere Polygonum fou publicat en 1735 per Linné, que el va prendre de Tournefort.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps i a altres muntanyes.

Amphibius, -a, -um és un adjectiu del llatí científic manllevat del grec amphíbios, -on (amfibi, de la terra i de l'aigua), perquè pot créixer a la terra eixuta o als aiguamolls, fora i dins de l'aigua, com els amfibis.

Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans.

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge i botànic italià, col·laborador de Carlo Allioni.

Dedicada a l'apotecari, jardiner i botànic francès G. N. Robert (1776-1857), que fou director del Jardí Botànic de Toló.

Adjectiu del llatí botànic, rurivagus, -a, -um (dispers pel camp), format de rus, ruris (el camp) i vagus, -a, -um (vagabund, errant), perquè surt per ací per allà, com si vagabundegés.

Veieu Polygonum aviculare subsp. bellardii.

Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort.

Del llatí convolvulus, -i, nom d'una corretjola, probablement Calystegia sepium, derivat de convolvere (cargolar, enrotllar). Per la seva tija voluble i la forma de les fulles, hom hi veié una semblança amb algunes corretjoles. És el Convolvulo similis herba (herba semblant al Convolvulus), de Konrad von Gesner, (segle XVI) i el Convolvulus minor semine triangulo (Convolvulus menor, de llavor triangular), de C. Bauhin.

Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetorum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné.