Glossari etimològic

Del grec hydropéperi (pebre aquàtic). Aquest mot el trobem ja en Dioscòrides; format de hýdor, hýdatos (aigua), i péperi (pebre), perquè es fa vora l'aigua i té el sabor fortament picant; és la Persicaria urens seu Hydropíper de C. Bauhin, i, simplement, l'Hydropiper d'un gran nombre de botànics pre-linneans.

Epítet del llatí botànic compost del grecollatí lapathum, -i, (l'agrella) i folium, -ii (la fulla); és a dir, de fulles de Rumex, els Lapathum dels autors antics.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals de vora la mar.

Del llatí mitis, -e (suau, benigne), perquè s'assembla al P. hydropiper, però no en té la coïssor o picantor.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), per les cerres del marge foliar, que donen a les vores de les fulles l'aspecte d'una diminuta serreta.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

De Polypodium, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polypódion (popet) diminutiu de polýpous (el pop). Polypódion –polypodium, en llatí– és també el nom que els antics donaven a aquestes plantes: els polipodis; Segons Teofrast, perquè tenen ventoses (sorus arrenglerats als segments de la fronda) com els tentacles del pop; i segons Dioscòrides, perque les "arrels" tenen tentacles (les nombroses arrels o les protuberàncies del rizoma) com un pop. El nom és compost del grec polý (molt) poús, podós (peu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels segments de les frondes netament serrats. 

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt estesa i coneguda.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), perquè té els marges dels segments de les frondes finament dentats..

Nom compost del grec polýs (nombrós, molt) i pógon (barba), per les inflorescències d'aspecte barbat, degut a les nombroses arestes.

El gènere Polypogon fou creat per R. L. Desfontaines en 1800 per a classificar l'Alopecurus monspeliensis de Linné.

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres. Perquè Sauvages, abans que Linné, consignà la planta en Plantae Florae Monspeliensis (1751).

Polystichum és un mot del llatí botànic format del grec polýs (molt), i stíchos (rengle, filera), al·ludint a la disposició dels sorus arrenglerats en fileres.

El mot fou encunyat per a aquest gènere per A. W. Roth en Tentamen Florae Germanicae (1799).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló), diminutiu de acus, -us (agulla), al·ludint als marges de les pínnules serrat-espinulosos.

Lobatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat del grec lobós, -oú (lòbul de l'orella); perquè, comparat amb P. lonchitis, té les frondes més dividides, lobulades.

Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a designar diferents plantes. Del grec lonchítis –derivat de lónche (llança)–. Segons C. Bauhin, que fa servir el nom en sentit genèric, diu en Pinax: quod folia instar lanceae in acutum desinant, (perquè les frondes acaben en punta com una llança).

Setiferus, -a, -um (que té cerres) és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí seta, -ae (cerra) i fero (portar), al·ludint a les arestes fines com cerres amb què terminen els lòbuls de les frondes. Un sinònim del llatí clàssic és setigerus, -a, -um.

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.

Dioscòrides anomenava en grec potamogéitōn (riberenc, de la vora del riu) a una planta que es feia als marges dels rius; compost del grec potamós, -ou (el riu) i geíton (pròxim). Els Potamogeton són plantes aquàtiques.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit, que té color), pel to vermellós que solen prendre les fulles.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per les ondulacions del marge foliar. Linné va prendre aquest adjectiu de C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Potamogeton foliis crispis.

Del llatí densus, -a , -um (dens, espès), pel dens fullatge de la planta. Linné diu que va prendre l'epítet de Magnol, qui anomenava a aquesta espècie Potamogeton minus, foliis densis mucronatis non serratis.