Glossari etimològic

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.

Nom del llatí botànic que significa literalment herba del vent; del llatí herba, -ae (herba) i ventus, -i (vent). En Stirpium adversaria nova (1570), Pena i Lobelius expliquen que herba venti era el nom amb què els apotecaris de Montpeller anomenaven aquesta planta i que feia al·lusió a que les fulles, rere els rigors de l'estiu i la tardor, s'omplen de forats pels quals s'escolen els gèlids vents de l'hivern.

En Dioscòrides i Plini, Lychnitis, -idis, seria un tipus de phlomis —que els botànics han identificat amb algunes espècies del gènere Verbascum—, de fulles gruixudes, velloses i útils per a fer blens de llàntia. Té relació amb el mot grec lýchnos, -ou (la llàntia). Linné va prendre el nom específic de Clusius, qui també anomenava aquesta espècie Phlomis Lychnitis.

De phoínix, -ikos nom grec de la datilera i del fruit, però també fenici, oriünd de Fenícia (Phoiniké, en grec), lloc d'on la van conèixer els grecs.

Adjectiu del llatí botànic dactylifer, -ifera, -iferum (que porta o produeix dàtils comestibles), format del grec dáctylos, -ou (dit, dàtil) i del llatí fero (portar, produir).

Veieu Parapholis filiformis.

Veieu Parapholis incurva.

Del grec phragmítes, nom amb què Dioscòrides anomenava a una mena de kálamos (canya); derivat del grec phrágma, -atos (tanca) perquè sembla que es feia servir per a fer tanques o perquè clou els llocs on es fa.

El gènere Phragmites fou establert per M. Adanson en Familles naturelles des plantes (1763).

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud). Sinònim de meridionalis, -e.

Del grec Phyllítis (la falguera llengua de cérvol). Segons Dioscòrides, el nom al·ludeix que la planta no té tija ni flor ni fruit, només fulles (phýllon, en grec).

El gènere Phyllitis fou establert per J. Hill en The British Herbal (1757).

De hemionítis, nom grec d'aquesta espècie, que hom fa venir de hemíonos (mul), una mena de mularia herba, emprada en veterinària. Altres fonts n'interpreten l'etimologia com 'euga que engendra un mul', per l'antiga creença que les falgueres a què aplicaven aquest nom eren estèrils. A l'obra Icones Stirpium, Lobelius fa servir aquest nom com a sinònim d'estèril: Hemionitis sive Sterilis (Hemionitis o estèril).

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa, sageta), per la forma de les frondes. Tanmateix, l'adjectiu sagittatus, en llatí clàssic, volia dir ferit per una fletxa, o bé punxant.

Del grec skolopéndra (escolopendra) o skolopéndrion, nom de la 'llengua de cérvol' en Teofrast. Perquè hom hi ha volgut veure alguna retirança amb l'escolopendra o centcames, probablement per la disposició dels sorus alineats com les potes del centcames. Segons algunes fonts, el nom es pot interpretar com 'artròpode dotat de fibló': del grec skólops (fibló), en (en) i hédra (el darrere).

Otto Brunsfels anomenà aquesta planta Scolopendrium i C. Linnè, que el considerava un dels pares de la botànica, el va prendre com a específic del seu Asplenium scolopendrium, com a nom en aposició, per això no concorda al binomi P. scolopendrium.

Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses.

El nom grec physalís, segons el Pseudo-Dioscòrides, seria un sinònim de l'Strýchnon halikákkabon, una planta que se suposa que és la bufeta de gos (Physalis alkekengi). El mot prové del grec phýsa, -es (bufeta), al·ludint al calze membranós persistent que s'infla encloent el fruit.

El nom genèric Physalis fou establert per Linné en 1737, en substitució de Alkekengi de Tournefort (1694, 1700). En Hortus Cliffortianus (1738), Linné n'explica el canvi al·legant que Physalis és un sinònim grec que apareix en Dioscòrides i altres autors antics, mentre que Alkekengi és un nom bàrbar, és a dir, no clàssic.

Alkekengi era el nom àrab d'aquesta planta. Potser una deformació del mot grecollatí halicacabus, -i, amb que els romans anomenaven la morella (Solanum nigrum). Línné el va conservar com a epítet d'aquesta espècie en substituir-lo com a genèric (vegeu Physalis).

Del llatí científic peruvianus, -a,  -um (peruà), per ser una planta oriünda de Perú.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies.

Espècie dedicada al cirurgià militar i botànic Joseph Charmeil (1742-1817?) que, amb aquesta planta, va fer assajos orientats a la curació de malalties venèries.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "de fulles de gramínia", al·ludint a les fulles estretes i fines d'aquesta planta, com solen tenir-les les gramínies.

Epítet del llatí científic format del llatí hemisphaerium, -ii (cúpula, semiesfera), amb el sufix llatí -icus, -a, -um (propi de), al·ludint-ne a les inflorescències semiesfèriques. Hemisphaerium és un mot d'arrels gregues: prefix hémi- (mig) i spháira, -as (globus, pilota, esfera).

Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e,  format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um.

Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat de spicare (fer espigues o posar en forma d'espiga), per les inflorescències espiciformes.

Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat.

El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753.

Per ser, la planta, originària del nord del continent americà.