Glossari etimològic

Del llatí crinitus, -a, -um (grenyut), derivat de crinis, -is (cabell), segurament pel dens toment que cobreix la planta.

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Del grec kládion, -ou (branqueta), diminutiu de kládos,-ou (branca), per la forma de la planta o per la inflorescència molt ramificada.

És l'Schoenus Mariscus de Linné, qui va prendre el nom específic de Plini, que deia mariscus a una mena de jonc marí que es feia servir per a fer estores.

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Pel seu tronc dret.

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Pel seu tronc dret.

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada.

Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules.

Knéoron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom estaria relacionat amb el verb grec knéo (gratar, produir picor) al·ludint a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter.

A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).

Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani.