Glossari etimològic

Del grec omphalódes, éos (semblant al melic), derivat de omphalós, oú, (melic), pels fruits còncaus, amb una depressió que recorda la del llombrígol.

El gènere Omphalodes fou creat per Tournefort (1694) i validat per Ph. Miller (1754).

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles caulinars amb les del lli.

D'Onagra, nom creat per Tournefort per a un gènere de plantes americanes que Linnè, després, trobant-lo impropi, canvià per Oenothera. El nom prové del grec ónagros (l'ase salvatge); segons J. Cadevall, per la semblança de les fulles d'alguna d'aquestes plantes amb les orelles d'ase.

Nom grecollatí de planta en Dioscòrides i Plini; sembla que seria l'esparceta (Onobrychis sp. pl.). Derivaria del grec ónos -ou (ase) i brýcho (xerricar les dents, o també bramular). Segons Laguna, “Llamase Onobryche, que es lo mesmo que rebuzno de asno, porque luego esta bestia rebuzna en gustandola”. Segons altres, significaria menjar d'ase.

Nom donat per Triumfetti a l’espècie Onobrychis onobrychis, que abans Lobelius havia anomenat Caput galliniseum, per haver-se comparat el llegum a una cresta de gall. Plini cita també una planta de nom alectorolophos que en grec vol dir literalment cresta de gall; de aléktor, -oros (gall) i lóphos, -ou (cresta); però es desconeix a quina planta  feia esment.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per ser planta que es conrea per a farratge.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques) derivat de saxum, -i (penya, roca), pels llocs pedregosos que constitueixen la seva estació.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut), pel tronc estès per terra.

Del llatí vicia, -ae (la veça) i folium -ii (fulla); per la forma dels folíols, particularment els inferiors, que tenen alguna semblança amb les de la veça.

Nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. En Dioscòrides, principalment Ononis espinosa. Alguns autors el fan derivar del grec ónos, -ou ( ruc, ase), per ser plantes que plaïen a aquest animal; però sense cap justificació.

Del llatí medieval Arragonensis, -e (de l'Aragó), del lloc on habita.

Del llatí campestris, -e (del camp), fent referència a la seva estació.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per tenir la inflorescència en capítols terminals.

Del Mont Cenis, per la seva habitació primerament coneguda.

Dedicat a Fabio Colonna (1571-1640), llatinitzat Fabius Columna. Autor de Phytobásanos (1598) i de Minus cognitarum rariorumque stirpium (1616)

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust) per ser planta arbustiva.

Forma superlativa del llatí minutus, -a, -um (menut, petit), per la petitesa de la planta, de la corol·la o del llegum.

Superlatiu llatí de mitis, -e (suau), en oposició a spinosa, perquè no té espines i és glabrescent.

Nom d'una planta en Plini, "amb arrels que fan pudor de boc", i que Dalechamps referí a aquesta espècie. En llatí, natrix, -ícis és el nom d'una serp verinosa d'aigua, associant aquest nom amb la suposada capacitat de la planta per allunyar les serps.

Participi present del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment del llegum.

Forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), per ser planta molt ramificada.

Del llatí reclinatus, -a, -um (girat), pels peduncles arquejats de les flors.

Del llatí repens, participi present del verb repere (arrossegar-se), és a dir, que s'arrossega, pel seu rizoma ordinàriament amb estolons.

Del llatí rotundifolius, -a, -um (que té fulles rodones), compost de rotundus (rodó) i folius (fulla), pels folíols d'ovato orbiculars a rodons.

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), derivat de spina, -ae (l'espina), per tenir-ne, aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), pels seus folíols fortament estriats pel revers.

Del llatí tridentatus, -a, -um (que té tres dents), pels folíols tridentats a l'àpex.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, apegalós) derivat de viscus, -i (el vesc), per ser planta agafallosa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és molt comuna.

Del grecollatí onopordon, -i, format del grec ónos, (ase) i pérdo (fer pets); nom d'una planta que, segons Plini, "els ases, després d'haver-ne menjat, llencen crepitacions" i que podria ser la bufassa o pet d'ase (O. acanthium).

El nom genèric Onopordum fou establert per Linné en 1737, en substitució d'Onopordon de S. Vaillant, i validat en Species Plantarum (1753).