Glossari etimològic

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Mot d'origen desconegut. Segons R. Dodoens (segle XVI), melica era el nom en llatí de la planta que en altres parts d'Itàlia anomenaven sorgho, i que identificava amb el milium de Plini el Vell; i afegia que els ínsubres (un poble cèltic de Ligúria) li deien "melegua" i "melega". Potser té relació amb l'arrel indoeuropea melh- (moldre, triturar) que podria compartir amb milium. El lexicògraf italià Ottorino Pianigiani (1845-1926) el fa venir del milium de Plini a través de la forma intermèdia "milica" que, en darrera instància, derivaria del llatí mel, mellis (la mel), cosa que justifica per la dolçor de les tiges d'alguna melca o sorgo. Per aquest motiu, s'ha relacionat també amb el grec melikós (dolç), derivat de méli (la mel).

Sigui com sigui, havent assignat el sorghum al gènere Holcus, C. Linné (Species Plantarum, 1753) va fer servir el nom Melica, que quedava lliure, per a un altre dels seus gèneres.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), al·ludint a les mides molt petites de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per la mida relativament més gran que la subespècie M. minuta subsp. minuta

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per les espiguetes penjants.

Uniflorus, -a, -um (d'una sola flor), és un epítet del llatí botànic format del numeral llatí unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), per les espiguetes d'una sola flor.

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.

Per haver-se emprat en la medicina. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat de l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (flor), es a dir, de flors petites.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat), derivat de sulcus, -i (solc), pels que deixen entre sí les costelles, en arcs concèntrics, de les cares del llegum.

Del grec mélissa, -es (l'abella), derivat de méli, -itos (la mel). Nom del llatí medieval amb què es coneixia la tarongina (Melissa officinalis) i altres labiades mel·líferes: Segons Tournefort, en Éléments de botanique, perquè a les abelles els agrada molt i hi recullen la matèria de què es creu que fan la mel. En la mitologia clàssica, Melissa era el nom d'una nimfa que hauria inventat l'art de l'apicultura.

Tournefort establí el gènere en 1694 i fou validat per Linné en 1753.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.