Glossari etimològic

Del llatí alcea (malví silvestre), per la semblança.

Format de althaea, nom del malví en llatí i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança.

Format del grec móschos (olor del mesc), en llatí muscum, -i, fent referència a una certa olor amargant.

De Nicaea, nom llatí de Niça, ciutat del sud de França i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors petites.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (fulla), de fulla rodona.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), es a dir, no cultivat.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), per la forma de les fulles.

Del principal gènere que conté la família: Malva.

Sens dubte, anagrama de salmantica.

Gènere creat per A.H.G. de Cassini en 1818, precisant, en la descripció, que el tipus nomenclatural del gènere és Centaurea salmantica.

Del llatí medieval salmanticus, -a, -um (de Salamanca), lloc on es va trobar el tipus de l'espècie.

Gènere dedicat al metge i botànic francès Paul Marès (1826-1900), estudiós, entre altres, de la flora balear.

Del llatí nanus, -i (el nan), aquí adjectivat, per l'escassa alçària de la planta. Altres sinònims són pumilus, -a -um i la forma adjectivada pygmaeus, -a, -um, derivada del clàssic pygmaei, -orum (els pigmeus).

Segons Plini, marrubium, -ii, és el nom llatí del malrubí (Marrubium vulgare), però també del malrubí bord o pudent (Ballota nigra). L'origen del mot és incert: alguns autors el fan venir de l'hebreu marrob —mar (amargant) i rob (molt)—, és a dir, molt amarg, al·ludint a l'amargantor del suc d'aquestes plantes. Linné el relaciona amb l'antiga ciutat romana de Marrubium, actualment San Benedetto dei Marsi (l'Aquila)

Alysson, -i és el nom grecollatí de diferents plantes reputades com a remei contra la ràbia. Dioscòrides i Plini no coincideixen, i descriuen amb aquest nom plantes distintes i de famílies diferents, que no tenen res a veure amb aquesta. El nom tindria relació amb el grec lýssa, -es (la ràbia).

Del llatí supinus, -a, -um (de sobines, ajagut d'esquena), probablement per tenir ajaguda la base de les tiges. Linné va prendre aquest epítet de Tournefort, però cap d'ells en va donar cap explicació.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), derivat de vulgus, -i (el poble, la plebs), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Del llatí matrix, -icis (l'úter, la matriu), per les propietats medicinals que se li atribuïen, per al tractament de les afeccions i les malalties ginecològiques.

El gènere fou publicat per Carl Linné en 1753.

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.

Del grecollatí discoideus, -a, -um (en forma de disc), és a dir, sense raigs, perquè els capítols no tenen lígules radiants.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva estació preferent.

Del llatí inodorus, -a, -um (que no fa olor), probablement per contrast amb altra espècie que sí en fa.

Del llatí recutitus, -a, -um (circumcís), al·ludint, probablement, a les lígules retrorses.

Gènere dedicat a P. A. Matthiolus (1501-1577) metge i botànic italià, cèlebre traductor i comentador de la Materia Medica de Dioscòrides.

Del llatí incanus, -a, -um (canós). Columel·la anomenava incanae herbae a les plantes cobertes d'un borrissol blanc.

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de si, ple de sins), pels marges sinuosos de les fulles; sinònim de sinuosus, -a, -um.

Del llatí tristis, -e (trist, malenconiós), perquè només fan olor cap al vespre, com algunes especies de Hesperis, Pelargonium, etc.)

Del grec mékon (cascall) i ópsis (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb un cascall.

Cambricus, del País de Gal·les (Càmbria és l'antic nom de Gal·les).

Del nom que Dioscòrides i Plini donaven a l'alfals, herba medica, per haver estat introduït des de la Mèdia (actual Iran), i el sufix -ago que indica relació o semblança.

Medicago va ser establert com a gènere de les lleguminoses per Tournefort i revalidat per Linnè, que hi inclogué, a més, les Medica de Tournefort i d'altres prelinneans.