Glossari etimològic

De Iris, nom del gènere representatiu d'aquesta família.

Del grec íris, íridos, en llatí iris, iridis, nom de l'arc iris, però també d'Iris –la nimfa que el personifica, missatgera dels deus, que anuncia el fi de la tempesta–, i de diferents plantes, principalment els lliris; Al·ludeix a la diversitat cromàtica del periant d'algunes espècies o bé a la gran varietat de colors florals en les plantes d'aquest gènere.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja) participi actiu del verb albicare (tirar a blanc) i aquest derivat d'albus. -a, -um (blanc); probablement pel color dels tèpals.

Del llatí foetidissimus, -a, -um (que fa molt mala olor), superlatiu de foetidus, -a, -um (pudent), derivat de foetor o fetor, -oris (fetor, pudor), per la pudor que desprèn la planta.

Del llatí germanicus, -a, -um (germànic, de Germània), derivat de Germania, -ae nom que els romans donaven als territoris habitats pels pobles germans, a l'est del Rin, on hi ha l'actual Alemanya; perquè la planta hi viu.

Del llatí latifolius, -a, -um (latifoli, de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les dels seus congèneres. Format del llatí latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla).

Lutescens, -entis (que grogueja) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llatí luteum, -i (llot, fang i també planta que servia per a tenyir de groc, probablement la galda –Reseda luteola–); pel color sovint groguenc de les flors.

Nom del llatí botànic compost del grec chamái (a terra, nan) i íris -idos (el lliri, l'arc iris), com si diguéssim lliri nan, per la seva escassa alçària.

Nom del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i ákoros, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, té arrels i fulles de lliri i es fa servir per guarir els núvols dels ulls; aquest, del grec a- (prefix privatiu) i kóre (pupil·la de l'ull). Avui es pensa que es tracta de Iris pseudacorus; però molts botànics antics –i també Linné– creien que es tractava del càlam (Acorus calamus); Com que les arrels d'aquest Acorus s'havien anat substituint, a les oficines de farmàcia, per les d'aquest Iris, els apotecaris en deien Acorus adulterinus (bastard) o falsus (fals), per a distingir-lo de l'autèntic. Fou Dodonaeus (1554) qui feu sevir per primer cop el mot PseudoAcorus referint-se al que anomenava "Gladiolus luteus".

Del llatí spurius, -a, -um (bastard, fals), com si diguéssim, lliri bord, per comparació amb altres considerats autèntics o més vistosos.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació, tòfona), pel rizoma, curt i fi, proveït de tubercles.

Unguicularis, -e (que fa ungla) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unguiculus, -i (ungla petita), diminutiu de unguis, -is (l'ungla), i el sufix -aris (propi de); al·ludint a la base dels pètals, estreta i més o menys allargada,en forma d'ungla.

Adjectiu del llatí botànic format de xiphium i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb l'Iris xiphium.

Del grec xíphion, -ou (espasa petita i, segons Dioscòrides, nom d'una mena de gladiol), al·ludint a les fulles en forma d'espasa o ensiformes. Aquí, és nom en aposició.

Isatis és el nom grecollatí amb que Plini anomenava també al glastum (Isatis tinctoria). Alguns el deriven del verb grec isázo (igualar), perquè creien, els antics, que bastava aplicar-la a la pell, a guisa de cosmètic, per a eliminar-ne les rugositats.

Del llatí tinctorius, -a, -um (adequat per a tenyir), perquè les fulles contenen un principi colorant blau, usat de molt antic com a cosmètic i en tintoreria.

Gènere dedicat a Antoine Danty d'Isnard, botànic francès del segle XVIII, mort l'any 1724.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per l'estació de la planta.

Del gènere Isoetes.

Nom compost del grec ísos (igual) i étos (any), és a dir, 'igual en anys', parlant d'una planta que manté tot l'any la mateixa mida i forma. El mot -si bé en gènere neutre- ja fou emprat per Plini per anomenar a una crassulàcia.

Del grec ísos (igual) i pyrós, -ou (blat), per la semblança dels fol·licles amb els grans del blat. Dioscòrides designa amb aquest nom, isópyron, una fumariàcia.

Per la semblança de les fulles amb les del Thalictrum.

Del grec iasióne, nom en Dioscòrides i Plini de diferents corretjoles (Convolvulus sp. i Calystegia sepium). Es fa derivar del grec íasis (curació), al·ludint a les suposades virtuts curatives d'alguna d'aquestes plantes.

El gènere fou establert per Linnè, arbitràriament, per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les fulles de marges sovint ondulats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa talla de la planta.

Del llatí laevis, -e (llis, polit), per ser planta poc pilosa, amb la part superior de la tija floral glabra.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per fer-se en llocs principalment de la zona dita montana.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), perquè és perenne a diferència d'altres congèneres.

Nom d'origen persa que passà al llatí medieval a travès de l'àrab jasamín, jasemín o jasmín. Segons J. Bauhin (Pinax, 1623) podria derivar també del grec jásme, -es, nom que apareix al Pseudo-Dioscòrides.
El gènere Jasminum fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust, derivat del llatí frutex, -icis (arbust), per ésser planta llenyosa.