Glossari etimològic

Hypékoon és el nom grec de l'espècie procumbens. Format d'hypékoos (súbdit, dominat, obedient); segons Cadevall, pel seu tronc ajagut, procumbent; segons altres, per ser planta narcòtica que fa submisa la voluntat.

També s'havia fet derivar d'hypechéo (ressonar), pel soroll, diuen, de les llavors dintre la càpsula. Cadevall descarta aquesta teoria tant des del punt de vista etimològic com des del botànic.

Per la igualtat dels 3 lòbuls dels 2 pètals exteriors.

Per les flors, relativament grans.

Per la càpsula que penja o pèndula.

Del verb llatí procumbo (prostrar-se, estendre's al terra) pel seu tronc ajagut.

Fa referència al principal gènere, Hypèricum. Família del sistema De Candolle, originalment dita Hypericineae i que incloïa els gèneres Hypericum i Androsaemum. El tàxon fou inclòs després com a subfamília de les clusiàcies (Clusiaceae) o gutíferes (Gutiferae o Guttiferaceae).

Del nom grecollatí de la planta, hypericon, -i. La procedència del nom és dubtosa. Segons Linnè, prové del grec hypér (sobre) i eikón, -ónos (imatge), és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, per sa gran anomenada com a planta medicinal. Cadevall, però, el fa derivar del grec hypó (dessota) i eríke (bruc), per l'estació d'algunes espècies.

Del llatí acutus, -a, -um (agut), pels sèpals acuminats.

Nom de gènere, aquí conservat com a epítet específic, on temps enrere es classificaven algunes plantes del gènere Hypericum.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven a aquesta planta, compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Del llatí crispus, -a, -um (ondat, arrissat), al·ludint al marge ondulat de les fulles.

Del llatí fimbriatus, de fímbria (la franja), fent referència als serrellets que voregen els sèpals.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Del llatí hirsutus, -a, um (pilós, aspre), pels llargs pèls que cobreixen el tronc.

Adjectiu compost del llatí humus, (el terra) i fusus, participi passat del verb fundere (vessar), aquí en el sentit d'estendre pel terra, per les branques ajagudes.

Del llatí hyssopum o hyssopus, -i (l'hisop) i folium (fulla), per la forma i semblança de les fulles.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les glàndules negres sobre tota la planta, evidents sobre tot als pètals.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí nummulus (moneda petita), per la forma de les fulles.

Del llatí perforare (foradar) al·ludint a la munió de punts translúcids de les fulles.

Del llatí pulcher, pulchra, pulchrum (bonic), pel seu aspecte.

Del llatí quadrangulus (de quatre angles), al·ludint als quatre angles, poc prominents, dels troncs.

Dedicat a Pierre Richer de Belleval, creador del Jardí Botànic de Montpeller.

Adjectiu compost del grec tétra (quatre) i pterón (ala), pels 4 angles alats del tronc.

Adjectiu format del llatí tomentum (borra), pel toment que la cobreix.

Hypochoirís, en llatí Hypochoeris, fou un nom usat per Teofrast i Plini per a una mena de xicoira, potser alguna planta del gènere Hypochaeris o similar. Tradicionalment s'ha fet derivar del grec hypó (sota, davall) i chóiros (garrí); Així ho diu De Théis al seu Glossaire de Botanique (1810), citant com a font S. Vaillant i atribuint-lo que "els porcs en mengen l'arrel amb fruïció"; i afegeix "d'aquí el nom vulgar [en francès], porcelle". Segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres de la panxa dels porcs. Altres autors, sense oferir-ne una explicació, fan venir el segon terme del grec cháiro (alegrar-se).

Deixant de banda les hipotètiques i imaginatives interpretacions etimològiques, durant molt de temps hi ha hagut vacil·lacions amb aquest nom, ja que Linnè va publicar aquest gènere en 1753 com Hypochoeris. Tanmateix, en una obra posterior, la va publicar com Hypochaeris, sense aclarir la raó del canvi.

Del llatí glaber, -bra, brum (calb, pelat), per tenir les tiges sense pels.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí radicatus, -a, -um (arrelat), per tenir el rizoma radicant o axonomorf.

En l'antiguitat clàssica, era el nom (en grec hýssopos, -ou i en llatí hyssopus, -i o hyssopum, -i) de l'hisop (Hyssopus officinalis) i, segons el lloc, d'altres plantes labiades aromàtiques de diferents gèneres: Origanum, Micromeria, Satureia... Sens dubte és un nom manllevat d'arrels semítiques: accadi zupu, siríac zufa, hebreu ezob, àrab zufa. Encara que els botànics moderns fan el mot masculí, en grec i llatí era un nom sobretot de gènere femení.