Glossari etimològic

Per la seva estació més o menys pirinenca.

Forma llatinitzada del nom Rupert o Robert amb el sufix -anus, -a, -um (referent a), dedicada a Sant Robert, per les seves suposades virtuts curatives. Segons Daléchamps a Histoire Général de Plantes (1615), pel color vermell de la planta, se l'anomenà ruberta (del llatí ruber=vermell), que desprès es transformà en Herba Roberti o Herba Robertiana i finalment en Geranium Robertianum, transferint a Sant Robert el significat del nom.

Format del llatí rotundus (rodó) i folius (fulla), és a dir, de fulla rodona, per la forma de les fulles.

Del llatí sanguineus, -a, -um (sanguinós), pel color de les flors.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), per la seva estació silvestre.

Format de Gesneria, nom del gènere tipus d'aquesta família, format per plantes de l'Amèrica tropical.

Del llatí geum, -i nom que Plini donava a una planta d'arrels fines i negres que feien bona olor, probablement G. urbanum (caryophyllata dels autors prelinneans).

Del llarí montanus, -a, -um ( de les muntanyes), per la seva estació, a l'alta muntanya.

Dedicada a l'eximi botànic Carles Pau, de Segorb (València).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus) per la seva estació pirinenca.

Del llatí reptans, participi present del verb repere (arrossegar-se), pels seus llargs estolons.

Del llatí rivalis, -e adjectiu derivat de rivus, -i (rierol), per la seva estació en llocs humits.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

Del llatí urbanus, -a, -um, adjectiu deribat d'urbs, urbis (la ciutat), per l'estació de la planta, no apartada de les poblacions.

Del llatí gladiolus, -i (espasa petita), diminutiu de gladius, -ii (espasa de legionari), al·ludint a la forma de les fulles d'aquestes plantes, semblants a una espasa. Plini anomenava gladiolus o cypirus a diferents plantes rizomatoses, entre elles, probablement, G. italicus.

El gènere Gladiolus (Iridaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí communis, -e (comú, freqüent); Linné, en descriure aquest gladiol, el tenia per l'única espècie europea, així considerada realment comuna.

Del llatí Illýricus, -a, -um (de Il·líria –en llatí, Illyria–), perquè, suposadament, viu en aquesta antiga regió de la costa oriental de la mar Adriàtica.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), perquè la planta hi viu.

Glaúkion és el nom que tenia en grec el Glaucium corniculatum. De glaukós, al·ludint al color glauc o verd blanquinós de la planta.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma de la càpsula.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors, entre groc i ataronjat.

Del grec gléchon, nom del poliol entre els antics grecs i romans. Altres autors el fan derivar del grec bléchon (bel); i Laguna, en els seus comentaris a De Materia Medica, ho relaciona amb el relat pintoresc segons el qual "les ovelles, a les quals els agrada [el gléchon] quan està florit, després que n'han menjat, molt sovint belen".

El gènere Glechoma fou creat per Linnè, qui va precisar en Hortus Cliffortianus (1738) que així volia conservar i fixar l'ús d'un homònim tan venerable.

Nom format del grec gléchon o bléchon, nom del poliol (Mentha pulegium) en l'Antiguitat clàssica. Laguna, en la traducció del Dioscòrides, el relaciona amb el mot grec bleché (bel), perquè a les ovelles els agrada quan floreix i després sovint belen.

Linné va crear el nom Glechoma per a aquest gènere en 1753, amb la voluntat expressa de conservar l'homònim grec.

Del llatí hederaceus, -a, -um (semblant a l'heura), perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura. Adjectiu format d'hedera, -ae (l'heura) i el sufix llatí -aceus (semblant a).

Del llatí hederaceus, -a, -um (que s'assembla a l'heura, verd com l'heura). Linné es va inspirar en C. Bauhin, que anomenava aquesta planta Hedera terrestris vulgaris, , perquè creix ajaguda i les fulles recorden les de l'heura (Hedera elix).

Del grec glínos; segons Plini, que pren el nom de Teofrast, un cert tipus d'auró de muntanya. Amb tot, l'origen del nom és incert ja que aquesta planta no té res a veure amb els aurons, i ni Linnè, que creà el gènere, ni Loefling, que el validà, n'expliquen res.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Lotus i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se-li trobat alguna semblança amb una planta del gènere Lotus.

Nom del llatí botànic format de globulus, diminutiu de globus, -i (esfera), i el sufix llatí -aria, -ae, que indica relació. A Rariorum aliquot stirpium, per Panno-
niam (1583), Clusius, indica que és un nom clarament al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències de les plantes d'aquest gènere,

Del nom Alypum monspeliensium dels autors prelinneans. Segons diu Pius Font i Quer en El Dioscórides renovado, ve del nom álypon amb què els grecs anomenaven una planta que no respon a la descripció d’aquesta.