Glossari etimològic

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Del grec dryopterís, segons Dioscòrides, nom d'una falguera que creixia a les soques dels roures. De drys (roure) i ptéris (falguera).

El nom del gènere Dryopteris fou creat per M. Adanson en Familles des Plantes (1763).

Del llatí medieval carhusianus, -a, -um (de Sain Pierre de Chartreuse), població francesa al nord de Grenoble, prop de la qual es va trobar la planta per primer cop.

Del llatí dilatatus, -a, -um (eixamplat), per tenir la fronda eixamplada, com dilatada, comparada amb la d'alguna altra congènere.

Filix mas, del llatí filix (falguera) i mas (mascle), significa literalment falguera mascle i era el nom vulgar antic de la planta, emprat pels botànics pre-linneans per a distingir-la de la Filix femina, a què atribuïen trets morfològics més delicats. Linné va escollir aquest nom com a epítet específic del seu Polypodium Filix mas.

Linnaeanus, -a, -um (de Linné), adjectiu del llatí botànic. Quan C. Cristensen (1905) va passar el Polypodium dryopteris de Linné al gènere Dryopteris, no podia conservar el nom específic i el va dedicar a C. Linné, llatinitzat Linnaeus.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), perquè és planta muntanyenca.

Veieu Thelypteris phegopteris.

Veieu Gymnocarpium robertianum.

Dedicada a honor del metge i naturalista francès Dominique Villars (1745-1814) –escrit també Villar o Villard–, autor d'Histoire naturelle des plantes du Dauphiné. Aquí villarii és una forma alternativa per villarsii.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Del grec echínos (eriçó) i el sufix llatí -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), al·ludint a la inflorescència arrodonida i eriçada d'arestes pròpia de l'espècie E. capitata.

El gènere Echinaria fou establert per R. L. Desfontaines (1799) per a classificar només l'espècie Cenchrus capitatus de Linné.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com un capítol. Es la planta que C. Bauhin (Pinax, 1623) anomenava Gramen spica subrotonda echinata (Gramen amb espiga arrodonida eriçada).

Equinochloa, -ae és un nom creat per P. de Beauvois (1812), format del grec echínos (eriçó) i chlóe (herba verda, gramínia), per les espiguetes sovint eriçades d'arestes.

Del llatí colonus, -a, -um (propi per al conreu), derivat del verb colo (cultivar), perquè es fa als conreus com una mala herba.

Del llatí crus, cruris (cama, pota), i gallus, -i (gall), és a dir, pota de gall, al·ludint a la forma del raquis de la inflorescència.

Eruciformis, -e (en forma d'eruga) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí eruga, -ae (l'eruga) i el sufix -formis, -e (en forma de). per les espiguetes agrupades en espigues verdes, que recorden una eruga.

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans.

Mot del llatí botànic compost del grec echiné (espina) i psilós (gràcil), per les espinetes que envolten el fruit.

Dedicada per P. E. Boissier al seu company G. F. Reuter, que descobrí aquesta planta als oliverars de Lleida.

Del grec echínos, -ou (eriçó) i spérma, -atos (llavor), al·ludint als fruits eriçats d'agullons, d'aquestes plantes.

El gènere Echinospermum fou creat per Peter Olof Swartz.

Forma diminutiva del llatí lappa, -ae (la llapassa), fent referència als fruits, que s'arrapen com la llapassa. No concorda amb el nom genèric perquè és un nom, aquí en aposició, pres del que havien donat a la planta botànics anteriors.

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).