Glossari etimològic

Del llatí fruticans, -antis (que brota o fa branques), participi present del ver fruticare (treure tanys o brots), derivat de frutex, -icis (arbust, brot), perquè és un veritable arbust. Clusius l'anomenà Teucrium fruticans Baeticum, i Linné acceptà aquest mot específic.

Gnaphalódes, és un mot grec que significa semblant al gnaphalon —en llatí gnaphalium— nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a una planta de fulles blanques cobertes de borra usada per a farcir i que s'ha identificat amb algunes plantes amb aquestes característiques, de diferents famílies. Del grec gnaphálon, -ou (borra, feltre, coixí), derivat del verb gnápto (cardar la llana), perquè tota la planta està coberta d'una mena de borra. L'Heritier va prendre aquest nom específic de Barrelier, que anomenava la planta Polium montanum, Gnaphalodes.

Del llatí montanus, -a, -um (propi de la muntanya), per viure a la zona montana, entre la terra baixa i l'estatge subalpí.

Polion o polium, -ii és el nom grecollatí d'algunes plantes (també anomenades teuthrion) flairoses i de fulles blanquinoses, sobre tot del gènere Teucrium. Relacionat amb el grec poliós (canós, gris, referint-se als cabells), per les fulles i les inflorescències canoses.

Del llatí medieval aragonensis, -e (aragonès), perquè la planta fou descoberta a l'Aragó.

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), derivat de aurum, -i (l'or), per les inflorescències de color daurat.

Vegeu Teucrium capitatum.

Vegeu Teucrium gnaphalodes.

Nom del llatí botànic, compost del prefix grec pséudo- (fals) i Chamaepitys, establert per Clusius per a aquesta planta, semblant a una Ajuga, que els espanyols anomenaven Chamaepitys; però diu que, no trobant-lo escaient, ell l'anomena provisionalment Pseudochamaepitys, és a dir, Chamaepitys fals o bord. D'on Linné el va prendre com a nom específic del Teucrium pseudochamaepitys.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes.

Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades.

Scordium, -ii és un nom manllevat dels autors clàssics, que els botànics pre-linneans feien servir en sentit genèric per a plantes de la família de les labiades. En Dioscòrides skórdion és una planta de llocs muntanyosos i palustres amb una certa olor a all —del grec skórodon, ou (all)—. Segons Plini, scordion era pròpia de camps fèrtils i humits del Pont (N. d'Anatòlia) i de sabor amargant. Els botànics suposen que la primera seria Teucrium scordium i la segona T. scorodonia.

Scorodonia, -ae és un nom —aquí en aposició— del llatí botànic que probablement apareix per primer cop en 1561 en una obra de V. Cordus, relacionat amb scordium, i tots dos amb el grec skórodon (l'all), per la olor de les fulles en ser masegades.

Del grec thálictron, nom de planta (en  Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors.

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles.

De fulles d’Aquilegia.

Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor.

Per la regió on habita.

En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps.

Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita.

Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel.

Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília).

Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda.

Del grec thelygónon, -ou (en llatí, thelygonum, -i), nom molt antic d'una planta que, segons Teofrast i Dioscòrides, si se'n bevia el suc, afavoria la generació de femelles. Segons sembla, es tracta dels peus masculins d'una mercurial (Mercurialis sp.). Per als antics, els peus femenins eren mascles (arrhenogónon, en Teofrast) per la semblança dels fruits arrodonits amb els testicles, de árrhen (masculí); i els que no en produïen eren femelles (thelygónon, en Teofrast), de thélys (femení) i goné o gónos (generació, descendència).
Fou Linné qui creà el gènere Theligonum en substitució del gènere Cynocrambe de Tournefort que hi incloïa el Cynocrambe Dioscoridis de C. Bauhin que, al Pinax, l'agrupava dins les Mercurialis.

El nom cynocrambe –del grec kýon, kynós (gos) i krámbe, -es (col), com si diguéssim 'col de gos'–, segons Dioscòrides, és un sinònim de apókynon, una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, ben pastades, si es donen a menjar a gossos i altres feres, els maten. S'ha pensat que es referia a Cynanchum acutum. Segons C. Bauhin, aquesta planta era la Cynocrambe de Dioscòrides i Linnè volgué recordar aquest parer amb el nom específic.

Del grec thelypterís, compost de thelýs (femení) i ptéris (falguera), segons Dioscòrides, una mena de falguera que  alguns autors han identificat amb el Pteridium aquilinum.

El gènere Thelypteris fou publicat per primer cop per C. C. Schmidel en Icones Plantarum... (1763)

Del grec fegós –en llatí fagus– (faig) i ptéris (falguera), perquè sol fer-se a les fagedes.

En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli.