Glossari general

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

La Vola (Osona)

m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem.

Falgons (Garrotxa)

Que té forma de ronyó.

f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida.

Iran (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)

Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra.

Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo.

Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc.

Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics.

Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí litigiosus (dubtós).

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors.

Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Ossera (Alt Urgell)

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit.

Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex.

adj. Arbre o arbust molt vell.

Arnes (Terra Alta)

La cara inferior de la fulla.

Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior.

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Del gènere Rhamnus.

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.

Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits.

Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc.

Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta.

Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació.

Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont.

El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins.

Epítet del llatí botànic format amb Cynara  i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda.

Del llatí minor, -oris (menor) per tenir les flors petites, comparat amb altres congèneres.

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra.

Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits.

Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats.

Del llatí ricinus, -i (la paparra) i també el nom amb qué Plini anomena al ricí (Ricinus communis) i les seves llavors, per la semblança que tenen amb aquell insecte.

Del llatí communis, -e (comú, vulgar), perquè es refereix a l'espècie vulgar, la correntment coneguda.

m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi.

Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes)

Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601.

Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia.

Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz.

Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum).

Pel color dels pètals.

adj. Romer que no té bon aspecte.

Cardell (Baix Cinca)

Nom creat per a aquest gènere de les Iridàcies per G.F. Maratti en 1772; dedicat a Ròmul, fundador i primer rei de Roma, per haver trobat la primera planta d'aquest gènere als camps de Roma.

És el Crocus bulbocodium de Linné. Veieu Bulbocodium.

Dedicada a Fabio Colonna –llatinitzat, Fabius Columna– erudit i cèlebre botànic napolità, autor del Phytobasanos (1592), obra botànica on foren emprats per primer cop gravats en coure, de gran format, on les il·lustracions contenien sovint detalls de flors, fruits, etc.

Adjectiu del llatí botànic ramiflorus, -a, -um (que fa les flors a les branques de la planta, no pas als brots joves); del llatí ramus, -i (branca, ram) i flos, floris (la flor). Aquí al·ludeix que la inflorescència és sovint ramosa.

Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies.

El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner.

Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua).

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc.

Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta.

Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa.

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps.

Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació.

Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos.

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat.

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols.

Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols.

Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor.

Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta.

Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor)

Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter.

Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat.

Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier.

Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle.

Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves.

Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació.

Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació.

Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens.

Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa.

Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc.

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple.

Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols.

De Rosa, nom del principal gènere de la família.

(De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes).

Ros marinus, o rosmarinus és el nom que des de l'Antiguitat rep el romaní (Rosmarinus officinalis). Segons Cadevall, ros seria una corrupció del grec thys (encens) i aleshores el significat de rosmarinus seria "l'encens del mar" perquè és un arbust aromàtic que no sol allunyar-se molt de la mar. Altres han relacionat la primera part del mot amb el llatí ros, roris (la rosada) com volent dir "la rosada del mar". Actualment se'n descarten aquestes interpretacions poc consistents i el nom es relaciona amb el grec rhops, rhopós (matoll, arbust) i myrínos, -e, -on (aromàtic, perfumat).

El gènere Rosmarinus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, per l'ús que, des d'antic, es fa d'aquesta planta.

Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda.

Gènere dedicat per Alfred Moquin-Tandon a Guillaume Joseph Roubieu (1757-1834), professor de botànica a Montpeller.

Vegeu Chenopodium multifidum.

m. Conjunt d’alguns roures.

Sisquer (Solsonès)

m. Roure gros.

Vilada (Berguedà)

f. Roureda. Bosc de roures.

La Baronia de Rialb (Noguera)

m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla.

(Pla de l’Estany)

f. Molts rovellons.

La Clusa (Berguedà)

m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons.

Cornudella (Priorat)

Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini.

En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est.

Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat.

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals).

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles.

Del nom llatí d'aquesta planta, acetosa, -ae, derivat de acetum, -i (vinagre), pel sabor àcid de les fulles. Nom emprat en sentit genèric pels botànics pre-linneans, com C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Acetosa pratensis.

Epítet compost del llatí amplexus, -a, -um, participi passat del verb amplector (abraçar) i caulis, -is (tija de la planta), per les fulles caulinars amplexicaules. Boccone, abans l'havia designada com Acetosa montana, lato ari folio rotundo amplexicaulis (Acetosa montana, de fulles d'àrum amples, arrodonides i amplexicaules).

Del llatí acetosella, -ae, (l'agrelleta) diminutiu de acetosa, -ae, (agrella) perquè n'és com una reproducció més petita; aquest nom fou emprat per primer cop per Adam Lonicer, el famós naturalista de Francfort, al segle XVI.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè creix als Alps i a altres muntanyes.

Epítet del llatí botànic compost del nom genèric Arum i del llatí folium, -ii (la fulla), per les fulles, que recorden les de l'àrum.

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Nom grecollatí d'un dels diferents lapathum (agrella) que menciona Plini; Nom compost del grec híppos, -ou (cavall) i lápathon, -ou (agrella), és a dir, agrella de cavall, donant a entendre que és bona com a farratge, però no pas com a menja.

Entre els diversos lapathum (agrella) de què fa menció Plini, n'hi ha un d'aigua, hydrolàpathum, que hom ha pretès identificar amb aquesta espècie dels aiguamolls i ribes dels rius.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins; aquí, perquè per l’hàbit recorda R. acetosella, tot i tenir gairebé tots els caràcters de R. acetosa.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), perquè és una planta palustre, dels aiguamolls.

Nom d'aquesta planta entre molts botànics del segle XVI. Segons Dodonaeus, del nom vulgar en francès, patience, derivat del llatí patientia, -ae (paciència, constància, tolerància), si bé alguns el suposen derivat de lapathum.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Del llatí sanguineus, -a, -um (ensangonat, tenyit de sang). És el Lapathum sanguineum de diferents autors pre-linneans, així anomenat per la tija, els nervis foliars i la granulació de la peça externa del perigoni d'un color vermell de sang.

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Dit de la planta que viu a les roques.

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Del gènere Ruta.

f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes.

Les Llosses (Ripollès)

adj. Vegetal que té molta saba.

Agullana (Alt Empordà)

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Per la seva estació litoral.

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

En forma de sageta.

Segons Plini, nom d'una planta aquàtica que els botànics han identificat amb l'espècie Sagittaria sagittifolia. Del llatí sagittarius, -a, -um (allò referent a la fletxa o sageta), derivat de sagitta, -ae (la fletxa), per la forma foliar d'aquesta planta, que recorda la d'una punta de fletxa.

El gènere Sagittaria fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí sagitta, -ae (sageta, fletxa) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulla en forma de punta de fletxa, reiterant la idea del nom genèric.

De Salix, nom del gènere tipus de la família. Es forma amb el genitiu de salix: Salic(is)-aceae.

Salicornia, segons el Diccionari etimològic de J. Coromines, ve del llatí tardà salicorneum (el salicorn i altres plantes semblants); nom compost del llatí sal, salis (sal) i cornu, -us (banya). Aquest nom fou emprat per primera vegada per Rembert Dodoens, en la seva Stirpium Historia (1583), i indica que ve de salicorne, nom vulgar francès, de la planta (Salicornia europaea s.l.). Tournefort en va prendre el nom i Linné el va acceptar.

Emerici és el genitiu singular d'Emericus, -i, cognom llatinitzat del naturalista i botànic francès Joseph Emeric (1763-1855) a qui, Joseph Duval-Jouve, dedicà aquesta espècie .

Vegeu Arthrocnemum fruticosum

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès, patent), per la disposició de les branques, obertes.

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Del llatí caprea, -eae (cabra muntesa). Alguns botànics pre-linneans, com Gesner (1516-1565) i Tabernaemontanus (1522-1590), empraren ja aquest mot específic: Salix caprea rotundifolia i S. caprea latifolia. La raó és dubtosa. Segons Théis (1810) perquè les cabres se'n deleixen amb les branques. Cadevall diu que 'tal vegada és usat ací [en sentit metafòric] significant sarmentós'. És nom en aposició.

Del grec elaíagnos, segons Teofrast, nom d'una planta llenyosa, que podria ser un salze o potser l'aloc. Veieu Elaeagnus.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Del llatí herbaceus, -a, -um (herbaci, del color de l'herba); en botànica s'aplica a les plantes de consistència semblant a l'herba, és a dir, amb tiges a penes lignificades.

Epítet del llatí botànic que significa 'fulles de Phylica', per tenir les fulles semblants a les d'alguna planta d'aquest gènere de ramnàcies exòtiques.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí reticulatus, -a, -um (reticulat, en forma de xarxa), per la nervadura reticulada de les fulles.

Del llatí retusus, -a, -um (esmús, despuntat), per les fulles obtuses. En botànica, s'aplica a les fulles d'àpex truncat i lleugerament escotat, a voltes amb un apicle a l'escotadura.

m. Arbre o arbust que no és mústic del tot.

Bruguera (Ripollès)

Del llatí salsus, -a, -um (salat) i olus, -eris (la verdura), pel gust d'algunes plantes d'aquesta família. Aquest nom fou emprat per primer cop pel botànic italià del segle XVI Andrea Cesalpino per a una planta marítima que en italià rep el nom vulgar de sàlsola (salicorn, barrella) i que, per la descripció, probablement sigui S. kali.

Linné en va prendre el nom pel seu gènere publicat a Species Plantarum (1753).

De kalí, nom en àrab vulgar de diferents plantes salabroses com el salicorn o la barrella; però també de la cendra d'aquestes plantes, rica en sal sosa, que antigament es feia servir per a fer sabó i vidre. Nom emprat per primer cop i en sentit genèric per Rembert Dodoens, en el segle XVI.

De sáuda, nom en àrab vulgar de diferents plantes barrelleres. És la soda de Mathias Lobel (1538-1616) i d'altres botànics pre-linneans. Segons Dodonaeus, aquest nom fou introduït en la literatura botànica per Matthaeus Sylvaticus (1285-1342), qui anomenava així les cendres resultants d'incinerar aquesta i altres espècies afins.

Del llatí vermiculatus, -a, -um (treball de labor fina i menuda), derivat de vermiculus, -i (petit cuc), ací al·ludint a la boniquesa de les ales dorsals del perigoni. Altres creuen que es refereix a la forma que prenen les fulles quan es panseixen.

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic.

Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá.

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants.

Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent.

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors.

Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos).

El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.

Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez.

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca.

Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen.

El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona.

De Santalum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina.

El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753.

Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées...

Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars.

Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó.

Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes.

Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa.

Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega.

Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes.

Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins.

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment.

Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació.

Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants.

Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sàtir), pels efectes afrodisíacs que se li atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida.

El gènere Satureja fou publicat per Carl Linné en 1753.

En Dioscòrides i Plini, acinos és una planta aromàtica semblant a l'alfàbrega, però més peluda.  Linné, amb aquest mot genèric, formà l'específic del seu Thymus Acinos, que Clairville passà al gènere Calamintha.

Del llatí meridionalis, -e ( del sud, meridional), per ser planta més pròpia de l'Europa meridional.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè hi viu.

Per haver estat classificada abans del gènere Calamintha.

Del llatí ascendens, -entis (que puja), per les tiges floríferes ascendents.

Del llatí graecus, -a, -um (de Grècia), per ésser planta que viu en aquest país.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per les flors relativament grans.

Del llatí hortensis, -e (que creix al horts i jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als jardins com a planta culinària.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè viu de preferència en llocs muntanyencs.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta comuna.

f. Bosc de salzes (saules)

Topònim a prop de Palafrugell (Baix Empordà)

Nom del llatí botànic creat per A.-P. de Candolle en 1810, en homenatge als naturalistes suïssos, pare i fill, Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799) i Nicolas-Théodore de Saussure (1767-1845).

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Nom compost del llatí saxum, -i (roca) i frangere (trencar). Saxifraga, -ae i saxifragum, -i era el nom que els antics, entre ells Plini, donaven a plantes que es feien servir per a dissoldre càlculs o pedres de la bufeta, com ara Adiantum capilus-veneris o Asplenium adiantum-nigrum; però cap de les incloses avui al gènere Saxifraga que Linné va prendre de Tournefort, per a plantes amb l'hàbit de viure a les escletxes de les roques, potser reinterpretant la idea que aquestes plantes trenquen la roca.

Epítet del llatí botànic compost de Aizoon i el sufix grec -oídes (semblant a) per una remota semblança amb algun Aizoon.

Per la semblança amb alguna planta dels gèneres Aizoon o Sempervivum.

Adjectiu del llatí botànic, compost de Ajuga i folium, -ii (la fulla), per alguna semblança de les fulles amb les d'Ajuga chamaepitys.

Per la seva marcada semblança amb una planta del gènere Androsace (primulàcies).

Del llatí aquaticus, -a, -um (que viu a l'aigua o a prop), per l'estació de la planta.

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per les pestanyes rígides de les fulles.

Del llatí caesius, -a, -um (blavenc), pel color de les fulles.

Adjectiu format del nom de Catalunya en llatí medieval, Catalaunia, -ae, per ser planta pròpia de Catalunya.

Espècie dedicada a Charles de l'Écluse (1526-1609), nom llatinitzat com Carolus Clusius, metge i botànic flamenc, autor de Rariorum plantarum historia, 1601.

Adjectiu del llatí botànic format de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles.

Adjectiu del llatí botànic, compost de Geranium i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les dels geranis.

Del llatí granulum, -i, diminutiu de granum, í (gra, fruit), amb el sufix -atus, -ata, -atum (proveït de, semblant a), pels petits bulbs de les arrels.

Del llatí hirsutus, -a, -um (vellós, eriçat), pel pecíol, eriçat de pèls blancs.

Del llatí intricatus, -a, -um (embolicat, intricat), fent al·lusió a la disposició dels nervis divaricats, ramificats.

Segons J. Cadevall, fou dedicada per F. Schultz (1804-1876) a un nou i obscur botànic.

Del llatí lígula, -ae o lingula, -ae (llengüeta de sabata), diminutiu de lingua, -ae (llengua), amb el sufix -atus, -ata, -atum (semblant a, proveït de), per la forma de les fulles.

Epítet del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per les fulles de la roseta, llargues, linear-espatulades.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), per la grandària relativa de les flors.

Del llatí muscus, -i (molsa) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per tenir una semblança amb la molsa.

Del llatí nervus, -i (nervi) amb el sufix -osus, -a, -um (proveït de), pels nervis de les fulles, ben marcats.

Del llatí obscurus, -a, -um (obscur, fosc, difícil d'entendre), sens dubte per la dificultat d'assenyalar-la o caracteritzar-la bé.

Epítet del llatí botànic, compost de oppositus, -a, -um, participi passat del ver opponere (posar davant, oposar), per la disposició de les fulles, oposades.

Derivat de panicula, -ae, diminutivo de panus, -i (cabdell), paniculatus, -a, -um vol dir literalment en forma de petit cabdell, per la forma de la inflorescència.

Del grec pentadáktylos (que té cinc dits), format per pénte (cinc) i dáktilos (dit), per tenir les fulles generalment dividides en cinc lòbuls linears.

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de pubes, -is (el borrissol dels adolescents), pel toment borrissol que cobreix la planta.

Del llatí retusus, -a, -um, participi passat del verb retundere (atenuar, esmussar), tal vegada per la disposició imbricada de les fulles, com aixafada.

Adjectiu del llatí botànic format de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), per l'aspecte arrodonit de les fulles, suborbiculars reniformes.

Del llatí stella, -ae (estel o estrella), stellaris, -e (allò referent als estels), aquí, semblant als estels, per la disposició dels pètals.

Del llatí robustus, -a, um (fort, de roure), referint-se al port i la grandària de la planta.

De l'adjectiu grec tridáktylos (que té tres dits), compost de treis (tres) i dáktilos (dit) amb el sufix grec -ítes (semblant a), per tenir les fulles trífides o trilobulades.

Del llatí umbrosus, -a, -um (ombrívol), fent al·lusió a la preferència de la planta pels llocs ombrívols.

Espècie dedicada a l'il·lustre botànic olotí Estanislau Vayreda (1848-1901).

De Saxifraga, el principal gènere de la família.

Del llatí scabiosus, -a, -um (aspre, sarnós) o de scabies, ei (aspror, sarna). En llatí medieval scabiosa era el nom de diferents plantes, com ara Scabiosa columbaria, que suposadament servien per a guarir la sarna. Altres pensen que el nom fa referència només a l'aspror de l'indument d'aquestes plantes.

El gènere Scabiosa fou publicat per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc.

Nom comú de la planta en llatí medieval, derivat del llatí columba, -ae (colom). Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom".

Del llatí tardà crena, -ae (osca), potser fent referència a la vora fistonada de la corona de l'involucel.

Epítet del llatí botànic compost pel nom d'una planta, pulsatilla, i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se trobat una certa semblança amb una Pulsatilla.

Epítet del llatí botànic format de gramen, -inis (gram, gespa) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles linears, semblants a les de les gramínies.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

Del llatí stellatus, -a, um (en forma d'estel o ple d'estels), referint-se a les arestes del calze, llargues i patents, en forma d'estel.

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar), al·ludint, pel que sembla, a que la punta de l'arrel seminal mor, provocant el creixement d'arrels horitzontals.

Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar.

El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del grec makrós (gran) i rhýnchos (musell, morro dels animals), aquí referint-se al llarg bec dels carpels.

Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic.

Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats.

Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”.

Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre.

Del grec skílla, -es -en llatí scilla, -ae- nom de diferents plantes bulboses, però principalment de la ceba marina (Urginea maritima), que Linné encara incloïa dins d'aquest gènere (Scilla maritima).

El gènere Scilla fou establert per Linné (1737) i validat per ell mateix en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), perquè floreix a la tardor.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amb aspecte de jacint'; format del grecollatí hyacinthus, -i (jacint) i el sufix -ides (semblant a), per la semblança amb alguns Hyacinthus.

Perquè, amb el bulb i les fulles de lliri (lilium, -ii , en llatí), té les flors semblants a les dels jacints (hyacinthus, -i, en llatí). C. Bauhin li deia Hyacinthus stellaris folio et radice lilii. Per a aquesta planta, únicament, Tournefort creà el gènere Lilio-Hyacinthus, nom que Linné va mantenir com a específic en incloure-la dins del gènere Scilla.

Obtisifolius, -a, -um (de fulles obtuses) és un adjectiu del llatí botànic compost del llati obtusus, -a, -um (rom, esmús) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a la forma de l'àpex de les fulles.

Peruvianus, -a, -um (del Perú) es un adjectiu del llatí botànic que fa referència al nom del país sud-americà que els espanyols van adaptar del mot quítxua i aimara Piruw. Aquest nom específic es fruit d'un error, ja que la planta és originària del Mediterrani occidental. Linné va adoptar el nom del que li havia donat el botànic flamenc Carolus Clusius (1526–1609), Hyacinthus stellatus peruanus, en pensar que la planta provenia de Perú o, més aviat, perquè li havia arribat d'Holanda en un vaixell de nom "Peru".

Epítet compost del grec sklerós (sec, dur) i ánthos (flor), potser pels seus calzes endurits i consistents.

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Epítet compost del grec polýs (molts) i karpós (fruit), que fa molts fruits.

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu aplicat en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Epítet compost format del gènere Polycnemon i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb el Polycnemon arvense.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses.

El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada.

Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus.

Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat.

Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius).

El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Del llatí canis, -is (gos), en sentit despectiu, per la manca d'olor i de virtut. És la Ruta canina de Clusius i d'altres autors antics, per les fulles que recorden les de la ruda.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.

Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser pròpia del Pirineu.

De Scrophularia, el gènere tipus de la família.

Scutellaria era el nom en italià de vàries espècies d'aquest gènere. El nom ve del llatí scutella, -ae (platet), diminutiu de scuta, -ae (escudella) relacionat, per la seva forma, amb scutum, -i (escut). Sens dubte, el nom d'aquestes plantes al·ludeix a l'apèndix arrodonit i còncau del llavi superior del calze.

El gènere Scutellaria va ser establert per Rivinus i validat per Linné; tots dos van prendre el nom de C. Bauhin qui —referint-se a la planta que després Linnè anomenà Scutellaria peregrina— esmenta un Lamium Peregrinum, sive Scutellaria (és a dir, anomenat també Scutellaria), perquè, sota a quest nom, l'havia rebut de G. A. Cortuso (1513-1603), director del Jardí Botànic de Pàdua.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya o estatge alpí.

Galericulatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí galericulus, -i (casquet), diminutiu de galerus, -i (barret de cuir, perruca), amb el sufix llatí -atus, -ata, -atum que indica semblança o possessió; al·ludint al llavi superior de la corol·la en forma de casquet, segons Dalechamps, o potser a l'apèndix còncau del llavi superior del calze, segons Cadevall.

Del llatí minor, minus (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita que les espècies congèneres afins.

Briòfits: aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment, en aquest estat, els fil·lidis de les molses es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

adj. Aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment en aquest estat, en les molses els fil·lidis es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

f. Tall transversal de l'estructura en què s'aprecia l'organització cel·lular.

Secció (f.) del marge (m.). Tall transversal del marge

Secció (f.) del nervi (m.). Tall transversal del nervi

Sedum, -i és el nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum tectorum i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, ésser assegut), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses.

El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per tenir les flors d'aquest color.

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres adjectius del llatí clàssic com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Del llatí altissimus, -a, -um, (molt alt, el més alt), grau superlatiu de altus, -a, -um (alt), per la seva més gran alçada en comparació amb les altres espècies.

Segons Plini, una herba a què s'atribuïen efectes màgics. Mot compost del grec anakámpto (retornar) i éros (amor), és a dir, retorn de l'amor, perquè suposadament feia recuperar els amants infidels. Segons J. Cadevall, forma part d'un grup de noms de plantes que feien servir com a filtres les magues i la gent supersticiosa

Anglicus, -a, -um (anglès) és un adjectiu del llatí medieval per referir-se a Anglaterra, per ser lloc d'habitació d'aquesta espècie.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Adjectiu del llatí botànic format del grec ána, áno (enlaire) i pétalon (pètal), per tenir els pètals drets.

Del llatí atratus, -a, um (negrós, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color dels folíols madurs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí brevis, -e (curt, breu) i folium, -ii (la fulla), fent referència a les fulles curtes i quasi esfèriques.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa.

En Dioscòrides i Plini cepaea és el nom d'una planta desconeguda de fulles carnoses. Alguns autors el fan venir del grec kepaía, femení de kepaíos (de jardí, d'horta); altres interpreten que seria per antífrasi. Linné va fer servir aquest mot en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses.

Del llatí elegans, -antis (elegant, formós), pel port de la planta.

Probablement de Faba crassa, sens dubte per una semblança remota de les fulles.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats.

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran, el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla relativament gran.

Participi present del verb llatí purpurascere (esdevenir de color porpra), pel color de les flors.

Quan de Candolle va classificar la Rhodiola rosea de Linné dins del gènere Sedum, va mantenir el nom genèric com a nom específic en aposició, es a dir, sense concordança.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós.

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques.

Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració.

Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància.

Quan Linné va classificar aquesta espècie dins del gènere Sedum, va conservar-ne com a específic l'anterior nom genèric.

Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa.

-Cadascuna de les parts d’una fulla dividida.

-Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps).

Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies).

Del gènere Selaginella.

De sélinon, -ou, que, en grec, sembla que era una denominació genèrica de les umbel·líferes. En llatí selinon o selinum, -i anomenava probablement a l'api (Apium graveolens) o al julivert (Petroselinum crispum). Alguns autors fan venir el terme del grec seléne (la lluna), en el sentit que llueix o brilla, per la forma de la llavor tallada transversalment.

Linnè, en Genera plantarum... (1737), establí el gènere Selinum per a unes plantes que no tenen res a veure amb les que així anomenaven els romans.

Del llatí pyrenaeus, -a, -un (pirinenc, propi del Pirineu), pel lloc on habita.

Que és gairebé amplexicaule.

Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor.

Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant.

Sempervivum, -i i semperviva, -ae són mots del llatí clàssic amb que s'anomenaven diferents crassulàcies com el matafoc (Sempervivum tectorum) i alguns crespinells (Sedum acre i Sedum album). És un mot compost de semper (sempre) i vivus, -a, -um (viu) i és la traducció literal del grec aeízoon. El nom fa al·lusió a que són plantes perennes i es multipliquen per plançons.

Espècie dedicada a l'apotecari i naturalista alemany del segle de la Il·lustració, J. G. R. Andreae (1724-1793).

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec aráchne (teranyina) amb el sufix -oídes (semblant a) llatinitzat, pels pèls llargs com teranyines que uneixen les fulles. És sinònim del llatí araneosus, -a, -um (semblant a una teranyina o ple de teranyines).

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), derivat de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Forma del genitiu plural del llatí tectum, -i (la teulada), és a dir, de les teulades, lloc on aquesta planta acostuma a viure.

Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb.

El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis.

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), referint-se a la gran alçària de la planta.

Forma diminutiva del mot llatí auris, -is (orella), aquí en aposició, al·ludint segurament al pecíol dilatat.

Nom del llatí botànic derivat de cinis, cineris (la cendra), per estar tota la planta coberta d'un toment blanc i tou com la cendra. És la Cineraria maritima de Linné que, en ser reclassificada dins el gènere Senecio, va mantenir l'anterior nom genèric com a epítet en aposició. En llatí clàssic, l'adjectiu que significa cendrós és cineraceus, -a, -um.

Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta.

Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria)

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició.

Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general.

De l'adjectiu llatí lívidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal).

Envà (en deriva latisepte i angustisepte).

Serápias és el nom  grec emprat per Dioscòrides i Plini com a nom alternatiu d'Orchis. De Sárapis, -idos (Serapis), nom grec d'una divinitat grecoegípcia de la fertilitat i de la Medicina, que representava les forces masculines, generatives, de la natura.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí cor, cordis, (el cor) amb el sufix -ger, -gera, -gerum (que porta), pel label en forma de cor.

Del llatí lingua, -ae (la llengua), per l'aspecte lingüiforme del label. Sembla que Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Orchis montana Italica flore ferrugineo lingua oblonga; "lingua" era el nom que llavors donaven al label.

Parviflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic compost del llatí parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor), que vol dir de flors petites, perquè, comparades amb les de les altres congèneres, ho són.

Neologisme format del llatí vomer, -eris (rella de l'arada) i el sufix -aceus, acea, aceum (semblant a), per la forma del lòbul central del label.

Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra.

És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades).

El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers.

Que és finament serrat.

f. Fruit del server.

Forcall (Ports)
Vulpellac (Baix Empordà)

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí.

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.