Glossari general

Del llatí procumbens, -entis, participi present del verb procumbere (ajeure's, inclinar-se), per la disposició de les tiges ajaçades.

Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes.

Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e.

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.

Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte.

Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí.

El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), aplicat en botànica a les planes que, com aquesta, floreixen a l'estiu.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc de les flors.

Dedicat al metge i botànic francès Dominique Villars (1745-1814), autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné.

Adjectiu del llatí botànic format del grec kerasós, -oû, en llatí, cerasus, -i, (el cirerer) i el sufix -ferus (que en porta o produeix) del verb fero (portar); En la descripció d'aquesta espècie, J. Gay diu que hi trobà escaient aquest adjectiu perquè els fruits, tant per la forma com pel volum, recorden els del cirerer.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses.

Microcarpus, -a, -um (de fuits grans), és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), per les càpsules relativament menudes.

Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel.

El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Epítet compost dels noms Linum i Osyris, probablement per la semblança de les fulles amb les de les plantes d'aquests gèneres.

Novi-belgii (de Nova Bèlgica) és la forma de genitiu singular del nom en llatí: Novum Belgium, nom geogràfic que fa referència a l'origen de la planta, la colònia holandesa que, amb el nom de Nova Bèlgica, durant el segle XVII, s'estenia per una part dels actuals estats de la costa est dels EE.UU. en torn a Nova York i la desembocadura del riu Hudson.

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Sedum.

Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos.

Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia.

En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra.

Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família.

El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum).

Que té forma d’estrella.

Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta.

Mot format del grec astér, -éros (estrella) i línon, -ou (lli), perquè és una planta menuda que sembla un llinet de flors estrellades. És el Lysimachia Linum
stellatum de Linné que, al seu torn el va prendre del Linum minimum stellatum de C. Bauhin. Més endavant, Hoffmannsegg i Link l'anomenaren Asterolinon stellatum.

Linum stellatum és un sintagma llatí que significa literalment 'lli estrellat', perquè la planta s'assembla al lli i té el calze de la flor obert com un diminut estel de cinc puntes. El nom genèric n'és la traducció literal al grec.

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.

Del llatí arista, -ae (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent.

En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa.

Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa.

Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis.

Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia.

Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen.

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta.  Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques.

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols.

Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació.

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor.

Del llatí major, majus (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta.

Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie.

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment.

Que s’aprima cap a l’àpex.

v. Tallar un bosc arreu o gairebé.

Lladó (Alt Empordà)

Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas.

Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus.

El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina.

Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta.

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa (Chenopodium album). Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot atráphaxis, emprat pels clàssics grecs i llatins, que significa no comestible.

Del grec hálimon, segons Dioscòrides, nom d'aquesta planta, el salat blanc, a què C. Bauhin anomenà Halimus latifolius sive fruticosus, i d'on Linné el prengué com a nom específic. El nom prové del grec hálimos, -ou (marí, salat) perquè és planta que sol fer-se al litoral.

Del llatí hastatus, -a, -um (armat amb llança o que s'hi refereix), derivat de hasta, -ae (pica, llança), per les fulles hastades, és a dir, amb l'àpex en punta i amb lòbuls divergents a la base.

Del llatí hortensis, -e (dels horts o jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als horts com a planta culinària.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes.

Epítet del llatí botànic format amb portulaca i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, per la seva semblança amb la verdolaga (Portulaca oleracea). És la Portulaca marina dels autors pre-linneans.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa, guarnit de roses), pel color rosat que sol prendre la inflorescència.

Tornabeneus, -ei és el cognom llatinitzat del botànic sicilià Francesco Tornabene (1813-1893), autor de diverses obres sobre la flora de Sicília, a qui V. Tineo dedicà aquesta planta.

En grec, l'adjectiu átropos, -on vol dir implacable, inexorable. D'altra banda, Átropos, -ou és el nom de la més gran de les tres Moires (Parques, en llatí), personificacions mitològiques del destí, que regulaven la vida dels humans, des del naixement fins a la mort, per mitjà d'un fil que Cloto filava, Làquesis amidava i plegava, i Àtropos tallava inexorablement amb les ominoses tisores quan considerava que la vida havia arribat a la seva fi. Sens dubte, fa al·lusió al seu efecte letal, ja que que els fruits d'aquesta planta causen la mort de qui els menja.

Linné, que preferia noms d'origen clàssic, va establir Atropa com a nom d'aquest gènere en substitució de Belladonna de Tournefort, que va conservar com a nom específic.

Segons Clusius, Bella donna era el nom vulgar italià del seu Solanum lethale. Segons la Viquipedia en italià, a l'època del Renaixement, les dames italianes feien servir un col·liri basat en aquesta planta per fer ressaltar els ulls, ja que induïa la dilatació de les pupil·les. Tournefort el va fer servir com a nom del gènere i Linné el va conservar com a nom específic, donant com a explicació que els fils que tallava Átropa, els havia filat una bella dona.

f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona)

m. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Jesús (Baix Ebre)
Ossera (Alt Urgell)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer.

Alfara de Carles ((Baix Ebre)

f. Fruit de l’alberginiera.

Prat de Comte (Terra Alta)

m. Alzinar d'alzines joves.

L'Auleda, a Darnius(Alt Empordà)

m. Alzina (aulina) petita.

Tortellà (Garrotxa)

f. Aulina (alzina) petita.

Tortellà (Garrotxa)
Pla de l'Estany. Aulinai

m. Bosc d’aulines (alzines).

Entreperes (Garrotxa)
Mieres (Garrotxa)
Monars (Ripollès). Olinar

f. Aulina (alzina) grossa.

Pujarnol (Pla de l’Estany)

f. Oliva. Fruit de l'olivera.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Bot (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Baix Ebre)

m. Oliverar. Camp d'oliveres.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
La Prenyanosa (Segarra). Aulivar, aulivaret.
Roquetes (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

m. Classe d'auliver (olivera).

Tortosa (Baix Ebre)

f. Classe d'aulivera (olivera).

Tortosa (Baix Ebre)

m. Oliverar. Camp d'oliveres.

Orcau (Pallars Jussà)

m. Arbre. Vegetal llenyós.

Batet de la Serra (Garrotxa)
Beget (Ripollès)
Faitús (Ripollès)
Els Hostalets d'en Bas(Garrotxa)
Molló (Ripollès)
Montagut (Garrotxa). Pas dels Aures o Pont dels Aures, de la Ribera de Sant Aniol

f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis.

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

adj. Que té aurícules.

adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta.

m. Bosc d'auzines (alzines).

Ferreries (Menorca). S'Auzinar d'Alforí de Dalt

m. Nabiu. Fruit de la nabinera.

(Joan Coromines ho ha recollit al Rosselló)

m. Producte obtingut a partir de la resina d'avet.

Boí (Alta Ribagorça). Iran (Alta Ribagorça)

m. Bosquet d'avellaners.

Espés de Baix (Alta Ribagorça)

És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior.

m. Bosc d'avets.

Àreu (Pallars Sobirà)
Bac de l'Avetar, al SO de Cavallera (Ripollès). Mapa de l'Editorial Alpina
Campelles (Ripollès)
Planoles (Ripollès).Hi ha el topònim L'Avetar
L'Avetar és un paratge al S de Pollegó Petit de Pedraforca (Berguedà), (mapa Serra del Cadí, Pedraforca, d'Editorial Alpina)
Saltega(Cerdanya)

m. Avet petit.

Boí (Alta Ribagorça)

f. Avetar. Bosc d'avets.

Topònim a una hora llarga de Benasc, camí de l'Hospital (Alta Ribagorça)
L'Avetosa ,forma part d'un topònim de Mentet (Conflent).

v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu.

Arbúcies (Selva)
La Jonquera (Alt Empordà)

f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix.

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la.

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.