Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Voluble | Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport. |
Plantes vasculars |
Vitis vinifera | Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi). |
Etimològic |
Vitis | Del llatí vitis (la vinya i el vi). |
Etimològic |
Vitex agnus-castus | Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.
|
Etimològic |
Vitex | Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller. El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Vitaceae (Vitàcies) | Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses. |
Etimològic |
Vita Oleífera | Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques. |
Plantes vasculars |
Viscaria alpina | Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya. |
Etimològic |
Viscaria | Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa. |
Etimològic |
Violaceae (Violàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté. |
Etimològic |
Viola willkommii | Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae. |
Etimològic |
Viola tricolor | Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor. |
Etimològic |
Viola sylvestris subsp. riviniana | Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723). |
Etimològic |
Viola sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus, |
Etimològic |
Viola sudetica | De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació |
Etimològic |
Viola pyrenaica | De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Viola palustris | Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació. |
Etimològic |
Viola odorata | Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància. |
Etimològic |
Viola mirabilis | Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils. |
Etimològic |
Viola lutea | Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors. |
Etimològic |
Viola hirta | Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta. |
Etimològic |
Viola cornuta | Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó. |
Etimològic |
Viola cenisia | Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop. |
Etimològic |
Viola canina | De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa. |
Etimològic |
Viola bubanii | Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea |
Etimològic |
Viola biflora | Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora. |
Etimològic |
Viola arenaria | Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria. |
Etimològic |
Viola arborescens | Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos. |
Etimològic |
Viola alba | Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Viola | De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola. |
Etimològic |
Vincetoxicum officinale | Officinalis, -e és un adjectiu del llatí botànic que s'aplicava a les plantes que tenien un ús medicinal. Deriva del mot llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en l'Edat Mitjana rebia el lloc dels monestirs (una mena de farmàcia) destinat a guardar i preparar les herbes medicinals. |
Etimològic |
Vincetoxicum nigrum | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), al·ludint al color púrpura fosc, quasi negre, de les corol·les. |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria subsp. intermedium | Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi). |
Etimològic |
Vincetoxicum hirundinaria | Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom. |
Etimològic |
Vincetoxicum | Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria. El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné. |
Etimològic |
Vinca major | Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita). |
Etimològic |
Vinca difformis | Adjectiu del llatí botànic que significa "de forma diferent [a altres del mateix gènere]". Cadevall ho atribueix aquí a les dues formes de les tiges, les fèrtils curtes i les estèrils llargues.
|
Etimològic |
Vinca | Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya). El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700). |
Etimològic |
Vil·ós, Vil·losa | Pilós, que té pèls. |
Plantes vasculars |
Vicia vestita | Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum. |
Etimològic |
Vicia tetrasperma | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Vicia tenuifolia | Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears. |
Etimològic |
Vicia sepium | Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars. |
Etimològic |
Vicia sativa | Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic. |
Etimològic |
Vicia pyrenaica | Per ésser el Pirineus la seva principal habitació. |
Etimològic |
Vicia purpurascens | Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines. |
Etimològic |
Vicia pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Vicia pseudocracca | Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.) |
Etimològic |
Vicia peregrina | Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país. |
Etimològic |
Vicia pannonica | Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació. |
Etimològic |
Vicia orobus | Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera. |
Etimològic |
Vicia onobrychioides | Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a). |
Etimològic |
Vicia narbonensis | De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat. |
Etimològic |
Vicia lutea | Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor. |
Etimològic |
Vicia linnaei | Dedicada a Linnè (1707-1778). |
Etimològic |
Vicia hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta. |
Etimològic |
Vicia hibrida | Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí. |
Etimològic |
Vicia heterophylla | Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors. |
Etimològic |
Vicia gracilis | Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
Etimològic |
Vicia godroni | Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856). |
Etimològic |
Vicia ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Vicia disperma | Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors. |
Etimològic |
Vicia dasycarpa | Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims. |
Etimològic |
Vicia cracca subsp. incana | Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós. |
Etimològic |
Vicia cracca | Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la. |
Etimològic |
Vicia bithynica | Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor. |
Etimològic |
Vicia benghalensis | Epítet format amb el nom geogràfic Benghala i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), és a dir, de Benghala o Bengala, perquè la planta es va trobar en aquesta regió asiàtica; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Vicia argentea | Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta. |
Etimològic |
Vicia angustifolia | Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols. |
Etimològic |
Vicia amphicarpa | Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis. |
Etimològic |
Vicia | Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig. El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Viburnum tinus | Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre. |
Etimològic |
Viburnum opulus | Segons Loudon, seria una alteració de populus (el pollancre); però és més probable que Linné prengués el nom (aquí, en aposició) de Plini, que anomenava opulus una espècie d'auró, probablement Acer campestre. |
Etimològic |
Viburnum lantana | Aquest nom, aquí en aposició, es fa derivar del llatí lentare (plegar) o de lentus, -a, -um (flexible i també, enganxós), perquè les branques flexibles es feien servir per lligar feixos de llenya. De l'escorça d'aquest arbust, s'extreu una mena de vesc. |
Etimològic |
Viburnum | Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells. |
Etimològic |
Verticil·lastre | Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils. |
Plantes vasculars |
Verticil | Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil). |
Plantes vasculars |
Verós | adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola. Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre) |
Etnobotànica |
Veronica urticifolia | Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga. |
Etimològic |
Veronica serpyllifolia | És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll). |
Etimològic |
Veronica polita | Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles. |
Etimològic |
Veronica persica | Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia. |
Etimològic |
Veronica officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Veronica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Veronica hederifolia | Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix). |
Etimològic |
Veronica chamaedrys | És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic. |
Etimològic |
Veronica beccabunga | Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols. |
Etimològic |
Veronica austriaca subsp. teucrium | Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà. |
Etimològic |
Veronica austriaca | Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu. |
Etimològic |
Veronica arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Veronica anagallis-aquatica | És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica. |
Etimològic |
Veronica | Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en Plini, herba de moltes virtuts. El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verolar | v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur. La Mota (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Verneda | f. Bosc de verns. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Vergella | Tany o rebroll d’una planta, sobretot aquell que no es talla a fi que creixi. | Etnobotànica |
Verduc | Branca tendra i flexible. | Etnobotànica |
Verbena officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats. |
Etimològic |
Verbena | Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè. El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Verbascum sinuatum | Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades. |
Etimològic |
Verbascum pulverulentum | Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta. |
Etimològic |
Verbascum lychnitis | És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble. |
Etimològic |
Verbascum blattaria | En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats. Loading... |
Etimològic |
Verbascum | En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos. El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Ventre | m. Part enfonsada d’una soca. Cassà de la Selva (Gironès) |
Etnobotànica |
Vena | Nervi. |
Plantes vasculars |
Vellarcàs, veiarcàs | adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Velezia rigida | Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs. |
Etimològic |
Velezia | Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753. |
Etimològic |
Vascular | Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor) |
Plantes vasculars |
Val·lècula | -Solc a la tija dels equisets. -En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes. |
Plantes vasculars |
Valva | (D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits. |
Plantes vasculars |
Valerianella rimosa | Del llatí rimosus, -a, -um (clivellat), derivat de rima, -ae (escletxa), pel solc, com una escletxa, de la cara ventral del fruit. |
Etimològic |
Valerianella pumila | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), al·ludint a les petites dimensions de la planta. |
Etimològic |
Valerianella olitoria | De l'adjectiu llatí olitorius, -a, -um (de l'hort), drivat d'olus, oleris (verdura, hortalissa), per tractar-se d'una planta (herba dels canonges) cultivada des de molt antic per les seves fulles primerenques. |
Etimològic |
Valerianella microcarpa | Epítet compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i karpos, -oú (fruit), perquè té els fruits petits. |
Etimològic |
Valerianella locusta | Del llatí locusta, -ae (llagosta, saltarel·la), aquí, com a nom en aposició. Linné li va posar aquest nom sense cap explicació. De Theis, al Glossaire de Botanique, diu que hi ha qui ha trobat alguna semblança entre les branques de la planta i les cuixes de l'insecte. |
Etimològic |
Valerianella eriocarpa subsp. truncata | Del llatí truncatus, -a, -um (amputat, truncat), per la forma del calze persistent, truncat, en forma de llengüeta unilateral. |
Etimològic |
Valerianella eriocarpa | Epítet compost del grec érion, -ou (llana) i karpós, -oú (fruit), és a dir, fruit cotonós, al·ludint als aquenis peluts. Erioxylon (literalment, llana de llenya) és el nom grecollatí del cotó. |
Etimològic |
Valerianella echinata | Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat), derivat d'echinus, -i (l'eriçó). És dubtós a què fa referència; Segons Cadevall, a les dents com banyes, persistents, del calze. |
Etimològic |
Valerianella discoidea | Del llatí medieval discoideus, -a, -um (radiat), per la disposició del limbe del calze, amb les dents aristades, com raigs divergents. Segons Cadevall, vindria del grecollatí discoides, -is (en forma de plat o disc), per la depressió central, orbicular, del fruit. |
Etimològic |
Valerianella dentata | Del llatí dentatus, -a, -um (que té dents), derivat de dens, dentis (la dent), al·ludint a les fulles caulinars, dentades, o, potser, al limbe del calze. |
Etimològic |
Valerianella coronata | Del llatí coronatus, -a, -um, participi passat de coronare (coronar, adornar), fent referència a les dents prominents i perfectament simètriques del calze, en forma de corona campanulada. |
Etimològic |
Valerianella carinata | Del llatí carinatus, -a, -um (carenat, en forma de quilla), derivat de carina, -ae (la quilla, la nau), al·ludint al dors carenat de l'aqueni. |
Etimològic |
Valerianella | Nom format amb el nom Valeriana i el sufix diminutiu llatí -ella. |
Etimològic |
Valerianaceae (Valerianàcies) | Del nom del gènere Valeriana, representatiu de la família. |
Etimològic |
Valeriana tuberosa | Del llatí tuberosus, -a, -um, adjectiu derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), fent-ne referència a l'arrel engruixit, rizomatós. |
Etimològic |
Valeriana sambucifolia | Epítet compost del llatí sambucus, -i (el saüc) i folium, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de saüc, per haver-hi trobat alguna semblança amb les d'aquest arbret. |
Etimològic |
Valeriana pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Valeriana officinalis | Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Valeriana montana subsp. tripteris | Epítet compost del grec pterón, -óu (ala, ploma) amb el prefix tri- (tres), és a dir, de tres ales, fent referència a les fulles caulinars tripartides o trilobulades. |
Etimològic |
Valeriana montana | Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Valeriana globulariifolia | Epítet del llatí botànic compost de Globularia i folium, -ii (la fulla), de fulles de Globularia, per la semblança amb les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Valeriana dioica | Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part, separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines. |
Etimològic |
Valeriana | No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion. El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Valantia muralis | Del llatí muralis, -e (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), pel seu hàbitat predilecte: les esquerdes de murs i parets. |
Etimològic |
Valantia hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, eriçat), per tenir la part fructífera de les tiges coberta de pels aspres. |
Etimològic |
Valantia | Gènere dedicat per Linné al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de Tournefort i des de 1708 fins a la seva mort, professor al Jardin de plantes de París. Autor de la important obra Botanicon parisiense... publicada per Hermann Boerhaave en Leiden i Amsterdam, en 1727, després de la seva mort. En el sistema de classificació de Candolle el gènere prengué el nom de Vaillantia, amb la voluntat de restablir la grafia correcta del cognom. |
Etimològic |
Vaginant | Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija). |
Plantes vasculars |
Vaccinium vitis-idaea | Els botànics antics designaren amb el nom de Vitis Idaea (vinya del mont Ida), la cèlebre muntanya de Creta, diverses espècies d'aquest gènere que són poc o molt sarmentoses i de fruit bacciforme; una d'elles és la Vitis Idaea foliis subrotundis, baccis rubris, de Bauhin, que Linné publicà després amb la designació de Vaccinium Vitis-Idaea |
Etimològic |
Vaccinium uliginosum subsp. microphyllum | Epítet del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Vaccinium uliginosum | Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) i aquest de uligo, -inis (humitat natural de la terra), per fer-se principalment en els aiguamolls. |
Etimològic |
Vaccinium myrtillus | De myrtillus, nom antic d'aquesta planta, derivat del llatí myrtus, -us (la murtra), per la semblança de les seves baies amb els murtrons. |
Etimològic |
Vaccinium | En llatí clàssic, vaccinium, -ii era el nom de diferents plantes, sobre tot, segons sembla, de la nabinera (Vacccinium myrtillus i V. uliginosum), fent-lo derivar de bacca, -ae (baia), pels seus fuits. Al Pseudo Dioscòrides, és el nom romà (probablement deformat per la pronunciació llatina), equivalent al grec hyákinthos, nom d'unes plantes bulboses desconegudes. Segons Cadevall, del llatí vacca, -ae (la vaca), per tractar-se de plantes que esbrota el bestiar boví. |
Etimològic |
Vaccaria parviflora | Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Vaccaria | Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda. |
Etimològic |