Glossari etimològic

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Del llatí canis, -is (gos), en sentit despectiu, per la manca d'olor i de virtut. És la Ruta canina de Clusius i d'altres autors antics, per les fulles que recorden les de la ruda.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.

Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser pròpia del Pirineu.

De Scrophularia, el gènere tipus de la família.

Scutellaria era el nom en italià de vàries espècies d'aquest gènere. El nom ve del llatí scutella, -ae (platet), diminutiu de scuta, -ae (escudella) relacionat, per la seva forma, amb scutum, -i (escut). Sens dubte, el nom d'aquestes plantes al·ludeix a l'apèndix arrodonit i còncau del llavi superior del calze.

El gènere Scutellaria va ser establert per Rivinus i validat per Linné; tots dos van prendre el nom de C. Bauhin qui —referint-se a la planta que després Linnè anomenà Scutellaria peregrina— esmenta un Lamium Peregrinum, sive Scutellaria (és a dir, anomenat també Scutellaria), perquè, sota a quest nom, l'havia rebut de G. A. Cortuso (1513-1603), director del Jardí Botànic de Pàdua.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya o estatge alpí.

Galericulatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí galericulus, -i (casquet), diminutiu de galerus, -i (barret de cuir, perruca), amb el sufix llatí -atus, -ata, -atum que indica semblança o possessió; al·ludint al llavi superior de la corol·la en forma de casquet, segons Dalechamps, o potser a l'apèndix còncau del llavi superior del calze, segons Cadevall.

Del llatí minor, minus (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita que les espècies congèneres afins.

Del llatí secale, -is; segons Plini el Vell, una planta de grans semblants als del sègol. Nom d'etimologia desconeguda que alguns relacionen amb el verb llatí secare (tallar, segar).

C. Linné va voler conservar aquest nom llatí donant-lo al seu gènere Secale que establí en Gènera Plantarum (1753).

Del llatí Cerealis, -e (allò referent a Ceres). Ceres era la deessa llatina de l'agricultura i de la fertilitat, perquè, segons la mitologia, havia ensenyat els homes a cultivar el blat i elaborar el pa. Aquí, per extensió, significaria 'referent al pa', perquè amb els grans d'aquesta espècie se'n pot fer.

Sedum, -i és el nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum tectorum i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, ésser assegut), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses.

El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per tenir les flors d'aquest color.

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres adjectius del llatí clàssic com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Del llatí altissimus, -a, -um, (molt alt, el més alt), grau superlatiu de altus, -a, -um (alt), per la seva més gran alçada en comparació amb les altres espècies.

Segons Plini, una herba a què s'atribuïen efectes màgics. Mot compost del grec anakámpto (retornar) i éros (amor), és a dir, retorn de l'amor, perquè suposadament feia recuperar els amants infidels. Segons J. Cadevall, forma part d'un grup de noms de plantes que feien servir com a filtres les magues i la gent supersticiosa

Anglicus, -a, -um (anglès) és un adjectiu del llatí medieval per referir-se a Anglaterra, per ser lloc d'habitació d'aquesta espècie.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Adjectiu del llatí botànic format del grec ána, áno (enlaire) i pétalon (pètal), per tenir els pètals drets.

Del llatí atratus, -a, um (negrós, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color dels folíols madurs.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí brevis, -e (curt, breu) i folium, -ii (la fulla), fent referència a les fulles curtes i quasi esfèriques.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa.

En Dioscòrides i Plini cepaea és el nom d'una planta desconeguda de fulles carnoses. Alguns autors el fan venir del grec kepaía, femení de kepaíos (de jardí, d'horta); altres interpreten que seria per antífrasi. Linné va fer servir aquest mot en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses.

Del llatí elegans, -antis (elegant, formós), pel port de la planta.