Glossari etimològic

Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta.

Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere.

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria)

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició.

Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general.

De l'adjectiu llatí lívidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades).

El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers.

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí.

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.

Del llatí biennis, -e (biennal), referint-se a la durada del cicle vital de la planta.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit), participi passat del verb colorare (donar color), per les flors, quan són vermelles.

Del llatí elatus, -a, -um (alt, eixecat), participi passat del verb effero (treure, eixecar), pel port erecte de la planta.

L’espècie va ser anomenada Seseli farrenyi pels seus descobridors en homenatge a Joan Enric Farreny i Sistach (1952-1976),  jove botànic lleidatà, mort en accident de muntanya.

Del grecollatí libanotis, -idis (el romaní), derivat del grec líbanos (l'encens), per la olor. Un altre derivat, libanitis, és sinònim de polion, nom que dona Plini a una planta olorosa.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí tortuosus, -a, -um (tort, embullat), per les branques sinuoses.

A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes.

El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg.

Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós.

Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular.