Glossari etimològic

Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques.

El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.

Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí undulatus, -a, -um (que s'assembla a les ones), derivat de unda, -ae (l'ona), per les fulles amb les vores ondulades.

Del grec andráchne, -es (la verdolaga). Linné l'aplicà el nom perquè hi té una retirança. Dioscòrides esmenta una andráchne ágria que els botànics han identificat amb, entre altres, Andrachne telephioides.

Del grec teléphion (verdolaga) i el sufix -eídes (semblant a). Tournefort va crear el gènere Telephioides per a la planta que anomenà Telephioides graecum humifusum, flore albo (T. grec prostrat, de flors blanques); perquè recorda el telephion de Dioscòrides i de Plini, semblant a la verdolaga i interpretat diversament pels autors. Després, Linné li canvià el nom per Andrachne.

Del grec anér, andrós (home) i pógon (barba), al·ludint a les arestes de les espiguetes masculines, que tenen l'aspecte de pèls de la barba.

El gènere Andropogon fou publicat per Linné en 1753.

Epítet format del grec di (dos) i stáchys (espiga), per la inflorescència formada per dues espigues.

Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota.

Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics".

Del llatí carneus, -a, -um (de carn, carnós), per les flors de color de carn; és el Sedum alpinum, angustissimo folio, flore carneo, de C. Bauhin (Pinax, 1623).

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per les fulles glabres en ambdues cares i ciliades als marges.

Del llatí elongatus, -a, -um, participi passat del ver elongare (prolongar, allargar), pels pedicels capil·lars molt més llargs que les flors i que les bràctees de l'involucre, com allargassats, relativament a altres espècies congèneres.

Del llatí imbricatus, -a, -um (fet en forma de teula), derivat de imbricare (cobrir de teules), per les fulles imbricades tot al llarg de les tiges.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), pel calze acrescent, molt gran en la maturitat, més que no pas per les dimensions de la totalitat de la planta.

Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Nom d'origen dubtós, segons sembla derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), és a dir, 'error humà', potser per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir.

El nom del gènere Andryala fou establert per C. Linné en 1753, sens explicar-hi el motiu.

Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres.

Epítet del llatí botànic, format del llati lyra, -ae (la lira) amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), fent referència a la forma de les fulles inferiors.

Adjectiu geogràfic llatinitzat referent a Ragusa, nom de dues ciutats, una a Sicília i l'altra a la costa adriàtica de Croàcia, encara que no hi visqui, aquesta planta, en cap d'elles.

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent.

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat.

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte)