Glossari etimològic

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

Cypripedium, -ii, nom del llatí botànic compost del grec Kýpris, -idos (la deesa Venus de Xipre) i pédilon, -ou (sandàlia, esclop), és a dir, esclop de Venus.

Fou creat per Linné en Genera Plantarum (1753), en substitució del nom genèric de Tournefort, Calceolus (sabateta); encara que, tant un com l'altre al·ludien a la forma del label del Cypripedium calceolus.

Del llatí, calceolus, -i (sabateta), diminutiu de calceus, -i (sabata), perquè el label s'hi assembla. Linné mantingué, com a nom específic (en aposició), el genèric de Tournefort. Vegeu Cypripedium.

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Damasonium és un nom antic que es fa venir del grec domáso (domar, apaivagar); Dioscòrides el feia servir com a sinònim de alisma, com també Plini, que deia que era una planta aquàtica que atenuava l'efecte del verí dels gripaus.

El gènere Damasonium fou establert per Ph. Miller en 1754.

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Segons Plini, cneoron, -i és una planta que mossega la llengua, es a dir, picant. Teofrast parla de dues menes de knéoron, una de les quals té les fulles semblants a les de l'olivera; els autors pre-linneans referiren els knéoron de Teofrast a molt diverses plantes, i C. Bauhin, que pren el mot en sentit genèric, consigna en el Pinax tres espècies de Cneoron, la primera de les quals, Thymelaeae affinis facie externa (la d'apariència semblant a Thymelaea), és la que descriví Linné amb el nom de Daphne Cneorum.

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals.

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Espècie dedicada per Willkomm a Durieu.

Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició.