Glossari etimològic

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Del grec Kumodóke, es –en llatí Cimodocea, -eae–, nom d'una de les cinquanta nereides, filles de Nereo i Doris, nimfes del mar; perquè, com aquelles, aquestes plantes viuen a la mar. Kymodóke vindria a significar 'la qui acull les onades', del grec kýma, -atos (onada) i déchomai (rebre, acollir).

Del llatí aequoreus, -a, -um (marí, propi del mar), perquè és una planta marina que viu al fons sorrenc de les aigües somes costaneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç), pels nusos del rizoma, d'on surten arrels i fulles.

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

El gènere Cinodon fou creat per Ch. H. Persoon en 1805, per classificar el Panicum dactylon de Linné. Sens dubte, el va formar del grec kynódon (dent de gos) –si bé no en va donar cap interpretació–. Alguns el relacionen amb l'aspecte de la inflorescència o de les gemmes del rizoma del C. dactylon; però potser es refereix a la tirada dels gossos per aquesta planta, com a purgant.

Del grec dáktylos, -ou (el dit), per la disposició de les espigues com els dits de la mà. És el Gramen dactylon folio arundinaceo majus de C. Bauhin, que aquest autor identifica amb el Dactylus de Plini.

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Per tenir les fulles semblants a les del Cheiranthus cheiri, el violer groc.

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Espècie dedicada per D. Villars a Dioscòrides, el famós metge de l'antiguitat.

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

De Cyperus, nom del gènere tipus de la família.

De grec kýpeiros, en llatí ciperus, nom amb que grecs i romans designaven diverses menes de jonça.

Del neollatí difformis, -e (dimorf), perquè presenta dues menes o formes d'inflorescències parcials, capítols globosos, els uns pediculats i els altres sèssils.

Veieu Cyperus laevigatus subsp. distachyos.

Del llatí flavescens, -entis (que grogueja), participi present de flavesco (tornar-se groc), derivat de flavus, -a, -um (groc, ros), pel color groguenc de la inflorescència. 

Del llatí, fuscus, -a, -um (fosc, negre), per la inflorescència de color fosc.

Del llatí globosus, -a, -um (globós), al·ludint a la forma de la inflorescència,

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, polit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint a la superfície llisa de tiges i fulles.

Adjectiu del llatí botànic format del grec dis (dos cops) i stáchys, -yos (espiga), al·ludint a les espiguetes de la inflorescència, sovint reduïdes a dues.

Del llatí longus, -a, -um (llarg), pel rizoma allargat.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí oliva, -ae (l'olivera i l'oliva), pels tubercles del rizoma en forma d'oliva.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó), derivat de rota, -ae (roda); pels tubercles arrodonits, fusiformes.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb els Schoenus, gènere on Linné va incloure aquesta planta.