Glossari etimològic

Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas.

Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus.

El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina.

Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta.

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa (Chenopodium album). Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot atráphaxis, emprat pels clàssics grecs i llatins, que significa no comestible.

Del grec hálimon, segons Dioscòrides, nom d'aquesta planta, el salat blanc, a què C. Bauhin anomenà Halimus latifolius sive fruticosus, i d'on Linné el prengué com a nom específic. El nom prové del grec hálimos, -ou (marí, salat) perquè és planta que sol fer-se al litoral.

Del llatí hastatus, -a, -um (armat amb llança o que s'hi refereix), derivat de hasta, -ae (pica, llança), per les fulles hastades, és a dir, amb l'àpex en punta i amb lòbuls divergents a la base.

Del llatí hortensis, -e (dels horts o jardins) derivat de hortus, -i (jardí, hort), per ésser cultivada als horts com a planta culinària.

Adjectiu compost del grec mikrós, -á, -ón (petit) i ánthos, -ou (flor), al·ludint a les flors menudes d'aquesta planta.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes.

Epítet del llatí botànic format amb portulaca i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, per la seva semblança amb la verdolaga (Portulaca oleracea). És la Portulaca marina dels autors pre-linneans.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa, guarnit de roses), pel color rosat que sol prendre la inflorescència.

Tornabeneus, -ei és el cognom llatinitzat del botànic sicilià Francesco Tornabene (1813-1893), autor de diverses obres sobre la flora de Sicília, a qui V. Tineo dedicà aquesta planta.

En grec, l'adjectiu átropos, -on vol dir implacable, inexorable. D'altra banda, Átropos, -ou és el nom de la més gran de les tres Moires (Parques, en llatí), personificacions mitològiques del destí, que regulaven la vida dels humans, des del naixement fins a la mort, per mitjà d'un fil que Cloto filava, Làquesis amidava i plegava, i Àtropos tallava inexorablement amb les ominoses tisores quan considerava que la vida havia arribat a la seva fi. Sens dubte, fa al·lusió al seu efecte letal, ja que que els fruits d'aquesta planta causen la mort de qui els menja.

Linné, que preferia noms d'origen clàssic, va establir Atropa com a nom d'aquest gènere en substitució de Belladonna de Tournefort, que va conservar com a nom específic.

Segons Clusius, Bella donna era el nom vulgar italià del seu Solanum lethale. Segons la Viquipedia en italià, a l'època del Renaixement, les dames italianes feien servir un col·liri basat en aquesta planta per fer ressaltar els ulls, ja que induïa la dilatació de les pupil·les. Tournefort el va fer servir com a nom del gènere i Linné el va conservar com a nom específic, donant com a explicació que els fils que tallava Átropa, els havia filat una bella dona.

És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata).

Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior.

Nom encunyat en 1854 pel botànic italià Filippo Parlatore en honor al marqués Bartolommeo Bartolini Baldelli (1804-1868), alt dignitari de la cort del Gran Duc de Toscana Leopold II.

Adjectiu del llatí botànic format de Ranunculus i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de la planta, i sobretot dels capítols fructífers, amb els Ranunculus.

Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita.

El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), al·ludint a l'indument de tota la planta, coberta de pel rígid i aspre al tacte.

Del llatí Hispanicus, -a, -um (d'Hispània, que per al romans era tota la Península Ibèrica), per haver-la coneguda d'Espanya abans que d'altres bandes; és el Marrubium hispanicum de Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut”  o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes.

Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca.