Glossari etimològic

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus)

Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand.

Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex.

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del grec trágos (boc, cabró), però també nom d'una gramínia, que, segons Plini, venia d'Orient i s'assemblava a l'arròs. Segons altres fonts, nom d'una planta espinosa, citada en Dioscòrides i Plini, que s`ha volgut identificar amb Salsola kali, que Linnè anomenava S. tragos.

El nom del gènere Tragos fou publicat per V. A. von Haller (1768), segons alguns autors, per a honorar el metge i botànic alemany Hieronymus Bock (1498-1554), llatinitzat com Hieronymus Tragus; En alemany, bock (boc, cabró).

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), derivat de racemus, -i (raïm), al·ludint a la inflorescència en forma de raïm.

Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit.

Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits.

Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua.

De Trapa, nom del únic gènere de la família.

Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic.

El gènere Tribulus  fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus).

Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa.

L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita.

Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya.

Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi.

Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final.

Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae.

Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa.

De campus (camp), pel lloc on habita.

Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final.

Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin.

Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta.

Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació.

Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta.