Glossari etimològic

Aquesta família pren el nom del gènere Borago.

De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia).

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

El botànic francès Joseph Miégeville (1819-1901) dedicà aquest gènere a Henri Bordère (1825-1889), professor a Gèdre (Hautes-Pyrénées,
França) i notable col·lector de plantes pirinenques.

El biogeògraf i botànic H. M. Gaussen dedicà aquesta espècie al botànic parisenc Pierre Chouard (1903-1983), professor en les universitats de Bordeus i la Sorbona.

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

Gènere dedicat per Étienne P. Ventenat al metge i naturalista francès Pierre M. A. Broussonet (1761-1807), gran viatger, nat a Montpeller i corresponsal de Cavanilles.

Del llatí papyrifer, -ifera, -iferum (fèrtil en papirs, que en produeix), compost de papyrus, -i (papir) i fero (portar), perquè la fan servir, a l'Extrem Orient, per a fer paper.

Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis).

Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre.

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Bulbocodium,-ii és un nom usat per autors anteriors com Clusius, C. Bauhin, que Linné (1737) escollí per a aquest gènere; compost del grec bolbós, -ou (bulb, seba) i kódyon, -ou (òrgan vegetal en forma de cap: arrel, fruit o inflorescència). Segons diu, el va prendre de Teofrast, que anomenava boulbokódion a una planta silvestre amb què es feien corones, que els autors han identificat amb plantes diverses, però diferents de les d'aquest gènere.

Aquest Bulbocodium és diferent de l'homònim de Tournefort, que Linné va incloure dins del gènere Crocus.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè és vernal, floreix a la primavera. És el Colchicum vernum de L'Ecluse, al qual Linné va canviar de gènere mantenint-ne el nom específic.

Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres.

Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari.

Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba.

Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca.

Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. 

Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum.

El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753).

Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya.

Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija.