Glossari etimològic

Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades.

L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta.

Del llatí falcatus, -a, -um (com una falç, corbat), per les fulles sovint corbades.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer brots), derivat de frutex, -icis (arbust), fent referència a les tiges molt ramificades que es van lignificant.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), pel seu port brancallós o arbustiu.

En honor al botànic francès Louis Gérard (1733-1819), autor de la Flora galo-provincialis (1761).

Del llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), fent referència a les branques flexibles, com de jonc.

Terme botànic format del llatí lancea, -ae (la llança) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles; terme sinònim de lanceolatum, aquest format amb lanceola, -ae, diminutiu de lancea.

Del llatí opacus, -a , -um (fosc, ombrívol), fent referència a les bràctees, que són opaques.

Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran.

Del llati praealtus, -a, -um (molt alt), mot format amb el prefix augmentatiu prae- i l'adjectiu altus, -a, -um (alt), per la seva alçada relativament gran en comparació amb altres espècies del mateix gènere.

Del llatí protractus, -a, -um (allargat), participi passat de protrahere (prolongar), fent referència a la forma de les fulles, més llargues que les d'altres congèneres.

Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte).

Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així.

Apuleu fa servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), aquí aplicat per les fulles caulinars perfoliades, més o menys ovades o suborbiculars.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix semi- (mig) i compositus, -a, -um (compost), perquè unes vegades fa umbel·les simples i altres, umbel·les compostes.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix llatí sub- (sota, gairebé, no del tot) i ovatus, -a, -um (oval), es a dir, quasi ovat, per la forma de les fulles caulinars.

Forma superlativa del llatí tenuis , -e (prim, delicat), per les branques filiformes.

De Butomus, nom de l'únic gènere d'aquesta família. La família Butomaceae fou establerta pel botànic francès C. F. Brisseau de Mirbel en Histoire Naturelle [...] des Plantes (1804).

Del grec boútomos, -ou, en Teofrast i altres autors nom d'almenys dues plantes que viuen als pantans i llacunes: el jonc florit (Butomus umellatus) i Carex riparia (Ciperàcies). Els autors coincideixen que ve del grec boús, boós (el bou o la vaca) i tomé (tall, nafra) o témno (tallar), però en interpretar el nom hi ha discrepàncies: Ambrosini diu que la planta es talla per fer el jaç dels bous; altres autors, com ara Cadevall, creuen més aviat que s'hauria de traduir com tallabou, perquè les fulles tallen i fan sagnar la boca del bestiar que en menja.

Adjectiu de llatí botànic format del llatí umbella, -ae (para-sol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'hi assembla), és a dir, umbel·lat  o proveït d'umbel·les, al·ludint a la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren.

Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd.

Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa.

Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae.

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Del grecollatí calamintha, -ae, nom amb què els autors grecs i llatins anomenaven diferents plantes que fan olor a menta. Sens dubte, té relació amb el grec mínthe, -es (la menta); tanmateix, la primera part del nom, alguns la fan derivar del grec kalós, -é, -ón (hermós, bell) i altres, potser amb més criteri, la fan derivar del grec kálamos, -ou (la canya).