Glossari etimològic

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, propi de la tardor), perquè floreix a la tardor.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), sens dubte, per la disposició helicoidal de les flors.

Nom del llatí botànic d'arrels gregues, speíra, -as (cordó) i délos (visible, evident), fent al·lusió a les arrels filamentoses ben visibles.

El gènere Spirodela fou publicat per Matthias Jacob Schleiden en 1839.

Polyrhizus, -a, -um (de múltiples arrels) adjectiu llatí manllevat del grec i compost del prefix polý- (molt,molts) i rhíza, -es (arrel). Linné la va anomenar Lemna polyrhiza per les nombroses arrels d'aquesta espècie en comparació a les altres congèneres.

El gènere Sporobolus fou encunyat per R. Brown en 1810 sense explicar-ne l'etimologia. Alguns autors consideren el nom compost del grec sporá (llavor) i ballo (llançar), perquè les llavors d'aquestes plantes, sense adherència al pericarpi, són expulsades pel fruit en obrir-se. Altres autors el fan venir de sporà i bólos (terrós, bola), al·ludint a la forma de les sements, entre subesferoidals i el·lipsoidals.

Del llatí pungens, -entis (punxant), participi present del verb pungo (punxar), per les fulles rígides, quasi punxants.

Tenacissimus, -a, -um (molt tenaç o resistent) és la forma superlativa del llatí tenax, -acis (que agafa o s'adhereix amb força), per la tenacitat de les tiges i fulles d'aquesta planta, que la fan apta per a fabricar cordes, cistells, etc.

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Del grec alopékouros, -ou, nom d'una gramínia amb la inflorescència semblant a la cua d'una guineu. En grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua). Linné va prendre aquest nom de J. Bauhin, que anomena la planta Alopecuros quorundam i explica que els herbolaris li diuen Alopecurus montana per una certa semblança de la infructescència, peluda, amb la cua d'una guilla.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ésser una planta de cicle de vida anual.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Bracycladus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs brachýs, -eía, -ý (curt) i kládos, -ou (la rama), al·ludint a les branques relativament curtes de la planta.

Heraclea, -ae, és el nom grecollatí de diferents plantes que suposadament guarien l'epilèpsia perquè la seva força era comparable a la d'Hèrcules (en grec, Heraklés, éos) o bé perquè segons la llegenda, les havia descobert aquest heroi; segons altres autors, per la robustesa d'aquestes plantes. Entre aquestes hi havia la Siderítis de Dioscòrides, que altres autors anomenaven Herakleía i que s'identifica amb alguna planta del gènere Sideritis. En la descripció de Stachys heraclea, Allioni diu que aquesta planta és la que F. Colonna anomenava Sideritis heraclea.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), per tenir la tija i les fulles cobertes de pèls.

Del llatí lanatus, -a, -um (llanut, que té llana o n'està cobert), per ésser planta coberta de pèls blancs abundants.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure als sorrals marítims.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a plantes amb usos medicinals, del llatí officina, -ae (taller, laboratori), nom que rebia també el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres.

Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. 

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), derivat de Valentia, -ae nom de diferents ciutats romanes, entre elles la de Hispania; Perquè Lagasca va creure-la pròpia del regne de València.

Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família  compostes.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies.

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.

Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense.

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.