Glossari etimològic

Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense.

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació.

Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Sternbergia, -ae és un nom del llatí botànic creat (1803-1804) per a aquest gènere de les Amaril·lidàcies per F. de P. Graf von Waldstein i Pal Kitaibel en homenatge al clergue i botànic txec Kaspar Maria von Sternberg (1761-1838), pioner al camp de la paleobotànica i un dels promotors del Museu Nacional de Praga.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Mot del llatí botànic creat per A. Michaux (que establí el gènere en 1803), dels mots grecs streptós (plegat, torçat) i poús, podós (peu), al·ludint als peduncles florals, articulats cap al mig, amb la part superior reflexa.

Amplexifolius, -a, -um (de fulles abraçadores) és un adjectiu del llatí botànic format del verb llatí amplector (abraçar, envoltar) i folium, -ii (fulla), per les fulles amplexicaules.

Derivat de l'àrab sáuda (sosa). Segons Forsskal, el nom vernacle de la Suaeda vera, tant a Egipte com a l'Aràbia, es suaed.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals costaners.

Del llatí setiger, -a, -um (cobert de setes), per l'acumen o seta terminal de les fulles.

Del llatí splendens, -entis (brillant, transparent), per les fulles sense pèls, amb marges hialins i translúcides un cop seques.

Del llatí verus, -a, -um (vertader, autèntic), com dient que és l'espècie més genuïna del gènere en referència a les altres.

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli).

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes.

Gènere creat per Linné en homenatge a Emanuel Sweert (1552-1612), jardiner holandès, conegut autor d'un popular catàleg il·lustrat de plantes, Florilegium..., reeditat  cinc cops desprès de la seva mort, en mig de l'ambient que va portar a la crisi de les tulipes.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda.

El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós.

Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular.

El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment.