Glossari etimològic

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del grec spéira, -as (espira, caragolament) i ánthos, -ous (flor), per la inflorescència en espiga helicoidal.

Del llatí aestivalis, -e (propi de l'estiu, estival); aplicat, en botànica, a plantes que, com aquesta, són de floració estival.

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, propi de la tardor), perquè floreix a la tardor.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), sens dubte, per la disposició helicoidal de les flors.

Nom del llatí botànic d'arrels gregues, speíra, -as (cordó) i délos (visible, evident), fent al·lusió a les arrels filamentoses ben visibles.

El gènere Spirodela fou publicat per Matthias Jacob Schleiden en 1839.

Polyrhizus, -a, -um (de múltiples arrels) adjectiu llatí manllevat del grec i compost del prefix polý- (molt,molts) i rhíza, -es (arrel). Linné la va anomenar Lemna polyrhiza per les nombroses arrels d'aquesta espècie en comparació a les altres congèneres.

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Del grec alopékouros, -ou, nom d'una gramínia amb la inflorescència semblant a la cua d'una guineu. En grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua). Linné va prendre aquest nom de J. Bauhin, que anomena la planta Alopecuros quorundam i explica que els herbolaris li diuen Alopecurus montana per una certa semblança de la infructescència, peluda, amb la cua d'una guilla.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ésser una planta de cicle de vida anual.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Bracycladus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs brachýs, -eía, -ý (curt) i kládos, -ou (la rama), al·ludint a les branques relativament curtes de la planta.

Heraclea, -ae, és el nom grecollatí de diferents plantes que suposadament guarien l'epilèpsia perquè la seva força era comparable a la d'Hèrcules (en grec, Heraklés, éos) o bé perquè segons la llegenda, les havia descobert aquest heroi; segons altres autors, per la robustesa d'aquestes plantes. Entre aquestes hi havia la Siderítis de Dioscòrides, que altres autors anomenaven Herakleía i que s'identifica amb alguna planta del gènere Sideritis. En la descripció de Stachys heraclea, Allioni diu que aquesta planta és la que F. Colonna anomenava Sideritis heraclea.

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), per tenir la tija i les fulles cobertes de pèls.

Del llatí lanatus, -a, -um (llanut, que té llana o n'està cobert), per ésser planta coberta de pèls blancs abundants.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure als sorrals marítims.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a plantes amb usos medicinals, del llatí officina, -ae (taller, laboratori), nom que rebia també el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres.

Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta.

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. 

De l'adjectiu llatí silvaticus, -a, -um (silvestre, que viu al bosc), derivat de silva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), derivat de Valentia, -ae nom de diferents ciutats romanes, entre elles la de Hispania; Perquè Lagasca va creure-la pròpia del regne de València.

Nom del llatí botànic creat per C. Linné per a aquest gènere. En Philosophia botànica (1751) diu, de forma genèrica, que ho fa en honor d'un botànic de gran mèrit, que, sens dubte, es tracta de Benedict Staehelin (1695-1750), metge i naturalista suís, professor de la Universitat de Basilea i autor entre altres obres de Theses physico-anatomico botanicae… (1721), on tracta principalment de la família  compostes.

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació respecte a altres espècies.

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.