Glossari etimològic

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Per la seva habitació a la serralada pirinenca.

Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació.

Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680.

De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència.

Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu.

El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819.

Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.

Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747).

Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori.

Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors.

Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies.

De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors.

Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes.

El nom d'origen persa, ispanáh, d'aquesta planta va arribar a Europa a travès de l'àrab ispináh o izpinág i es va traduir al llatí botànic com spinachia o spinacia. Linné va escollir aquest últim com a nom genèric en 1753.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort. Derivat de olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de). A Europa, només es coneix com a planta cultivada.

Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria.

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del grec spéira, -as (espira, caragolament) i ánthos, -ous (flor), per la inflorescència en espiga helicoidal.

Del llatí aestivalis, -e (propi de l'estiu, estival); aplicat, en botànica, a plantes que, com aquesta, són de floració estival.

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, propi de la tardor), perquè floreix a la tardor.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), sens dubte, per la disposició helicoidal de les flors.