Glossari etimològic

Del llatí aquatilis, -e (aquàtic, que viu a l'aigua),  pel  seu hàbitat.

Del llatí oleraceus, -a, -um (lleguminós), derivat d'olus, -eris (verdura, hortalissa), perquè els romans i els grecs la cultivaven, i durant l'Edat Mitjana també es va continuar fent-la servir com aliment.

Forma superlativa del llatí tener, -a, -um (tou, tendre), és a dir, tendríssim, referint-se a la constitució de la planta i insistint en la idea expressada pel nom genèric.

Epítet format del llatí pecten, -inis (la pinta) amb el sufix -atus (en forma de), per una certa semblança de les fulles.

Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale.

El gènere Sorbus fou publicat per Linné en 1753.

Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit.

Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los.

Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària.

De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu.

Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria.

El mot Sorghum és una llatinització, probablement de l'italià sorgo (un cereal), derivat del llatí medieval surgum o suricum, i aquest del llatí Syricum granum (grano de Siria), indicant-ne, potser, l'origen. Tanmateix, altres fonts el fan venir de sorghi, nom indi d'una espècie d'aquest gènere.

El gènere Sorghum fou publicat per C. Moench en 1794.

Halepensis, -e (d'Halep, o que hi viu) és un mot del neollatí format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep; perquè aquesta planta hi viu.

Gènere dedicat al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet o Villemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Vegeu Crepis lampsanoides.

Vegeu Crepis paludosa.

Del grec spargánion, segons Dioscòrides, nom d'una planta de fulles semblants a les del xíphion (una mena de gladiol), però més llargues i estretes, que segons els botànics seria l'Esparganium erectum. El nom fa esment a la forma de les fulles, ja que espargánion, en grec, és un diminutiu que vol dir cinteta i que deriva de spárganon (tira de tela per a embolcallar els nadons).

El gànere Sparganium fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles més estretes que les d'altres congèneres.

Del llatí emersus, -a, -um (emergit), participi passiu del verb emergo (sortir de sota l'aigua), perquè la planta viu submergida i només emergeix la part superior.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys erecta de les fulles.

En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum).

El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753.

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Nom format de l'espècie principal, cultivada en jardineria, i coneguda des de l'edat mitjana amb el nom d'Speculum Veneris (mirall de Venus); la Campanula Speculum de Linné.

Adjectiu del llatí botànic compost de parvus, -a ,-um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae.

Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment.

Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants.

Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.