Glossari etimològic

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país.

Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides).

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus.

Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades.

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles.

Del grec síon, -ou, és un nom que en Dioscòrides té dues accepcions, totes dues aplicades a plantes de llocs aquosos; la primera, i l'única que recull Plini, sembla que és una umbel·lífera, Berula erecta; la segona és un nom alternatiu de sisýmbrion, que seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum), una crucífera. Cadevall, seguint l'opinió de De Théys al Gllosssaire de botanique,  fa derivar la paraula del celta siw (aigua).

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció més o menys vertical de les tiges.

De Smilax, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec smílax, nom que es troba en Dioscòrides i Plini aplicat a l'arítjol (Smilax aspera) i altres plantes enfiladisses. El nom vulgar en català prové de l'àrab aridza (la parra).

Del llatí asper, -a, -um (aspre, dur), per ser planta llenyosa i espinosa.

Nom grecollatí amb que Dioscòrides i Plini anomenaven a l'api de cavall (Smyrnium olosatrum), perquè, segons Dioscòrides, les llavors fan olor a mirra, en grec smýrna o mýrra, resina aromàtica i l'arbre que l'exsuda, Commiphora myrrha (Burseràcies). Al Pseudo-Apuleius, també porta aquest nom el julivert (Petroselinum crispum).

Del gènere Solanum, el més important de la família.

Nom d'una planta en Plini, que els grecs anomenaven strýknon, i que probablement seria la morella (Solanum nigrum). Sembla que la paraula tindria relació amb el llatí sol, solis (el sol), perquè es considerava una planta pròpia de llocs assolellats. Segons de Theis, que es recolza en Miller, Boehmer i altres, vindria del verb llatí solari (consolar, alleujar), per les virtuts calmants d'algunes espècies.

El gènere Solanum (Solanaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Nom de la planta en llatí medieval, derivat de l'adjectiu dulcamarus, -a ,-um (entre dolç i amarg), compost de dulcis, -e (dolç) i amarus, -a, -um (amarg). És el Solanum scandens seu Dulcamara, de C. Bauhin, i d'altres autors antics, així anomenat perquè les tiges tenen gust amargant que dolceja després.

Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Elaeagnus i folium, -ii (fulla), perquè les fulles s'assemblen a les d'Elaeagnus angustifolia.

Espècie dedicada al botànic Carl Linné.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color groc dels fruits.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color dels fruits a la maturitat.

Del llatí miniatus, -a, -um (de color de mini o vermelló), fent referència al color dels fruits.

Alguns Solanum, com aquest, foren, i són anomenats encara, pomum amoris (poma d'amor) i malum insanum (poma borda o folla); fou per això que Linné derivà de Sodoma el nom d'aquesta planta associant aquelles idees: poma de l'amor insà? O potser acceptà la suggestió d'algun nom vulgar?

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), pel rizoma tuberós d'aquesta planta.

Del llatí villosus, -a, -um (pilós), perquè aquesta planta té la tija i les fulles peludes.

Segons la majoria dels autors, entre ells Linné, el nom prové de soldus, -i o solidus, -i una moneda d'or romana, al·ludint a la forma arrodonida de les fulles. Les oficines de farmàcia deien herba de soldi o soldanella, en italià, i soldanelle, en francès, a la Calystegia soldanella, (Convolvulus soldanella de Linné). C. Bauhin, incloïa dins el gènere tant aquesta última com també Soldanella alpina, que fou descrita per primer cop per P. Pena i Lobelius amb el nom de Soldanella montana.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser espècie dels Alps i de la zona alpina d'altres muntanyes d'Europa.

L'etimologia n'és controvertida però sens dubte en fa referència a les propietats medicinals d'algunes espècies. Es fa derivar del verb llatí solidare (unir, consolidar) amb el sufix -ago (que actua sobre), al·ludint-ne a les propietats vulneràries.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Aquest epítet del llatí botànic que significa 'canadenca' fa referència al lloc originari de la espècie, el Canadà.

Aquest epítet, format del llatí virga, -ae (vara) i aureus, -a, -um (daurat, d'or), literalment vara d'or, es refereix a la vistosa inflorescència de color groc daurat.