El dia 23 de març des del grup local del Barcelonès i Baix Llobregat vàrem fer una sortida botànica a la Vall de Reixac, dins el terme de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). En aquesta ocasió el nostre guia va ser en Josep Maria Panareda, que es coneix molt bé la flora d’aquesta zona i és un expert en vegetació. Segons la previsió, havia de ploure moderadament en algun moment del dia, així que ens vam equipar convenientment amb impermeables i paraigües. L’itinerari ens va permetre observar la vegetació mediterrània de la Serralada Litoral damunt de substrat silici: alzinars amb roures, màquies, brolles, pradells, bosquines de fondal humit i vegetació de la ribera del Besòs. Des de Montcada i Reixac, travessàrem el riu Besòs i ens vàrem aturar al pont per observar el freixe de fulla estreta, propi dels boscos de ribera. Vàrem veure algunes plantes ruderals abans d’agafar la pista que surt de la Torre dels Conills i puja fins al turó de Moià. Aquesta travessa un mosaic de boscos, màquies i brolles, cosa que ens va permetre observar les plantes pròpies d’aquests ambients: les estepes, el bruc boal, l’arboç, el garric i la gatosa, entre d’altres. Una de les que ens va fer més il·lusió va ser l’estepa crespa (Cistus crispus), una planta que es troba a pocs indrets; també el bruc boal (Erica arborea), que estava en plena florida i era un goig de veure, el melic de Venus (Umbilicus rupestris), els conillets (Antirrhinum majus), els flairosos caps d’ase (Lavandula stoechas) i la farigola (Thymus vulgaris). Vàrem seguir per pista ampla fins a Sant Pere de Reixac, on vàrem agafar un corriol que travessa la boscúria de l’obaga de la vall de Reixac, dominada per un bosc mixt d’alzines i roures amb clarianes amb bardisses, en especial cap al fons de la vall. A l’inici del corriol vàrem trobar la planta més petita de Catalunya, Crassula tillaea. Aquest tram és més humit i hi ha força falgueres: la falzia negra, l’herba pigotera (Asplenium adiantum-nigrum). Ens va impactar la visió del bosc exuberant. A més, vàrem poder veure l’òlbia (Lavatera olbia), una malvàcia curiosa, que paga la pena visitar al mes de maig, quan floreix. Cap a les 14 h va començar a ploure, ens vàrem aixoplugar sota una alzina per dinar i vàrem decidir fer la tornada tan ràpida com fos possible. De manera que no vam aturar-nos a la ribera del torrent de Reixac, on hi ha les restes del bosc de ribera, amb verns, oms, avellaners i l’auró blanc. Finalment, vam seguir la llera del riu Besòs amb una vegetació de caràcter ruderal i nitròfil amb la presència dominant d’espècies exòtiques. En aquesta zona vam observar el càrritx (Ampelodesmos mauritanicus) una gramínia de grans dimensions. Cap al final del recorregut va parar de ploure i va sortir el sol, i al cel es va dibuixar un tímid arc de Sant Martí; va ser la cirereta del pastís. I així es va acabar una jornada en la què vàrem gaudir de la botànica i aprendre, en bona companyia.