Glossari etimològic

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), és a dir propi dels camps, o llocs descoberts, per oposició a silvaticus, -a, -um (del bosc).

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

De glabratus, -a, -um (pelat), participi passiu del verb glabro (pelar, deixar calb), al·ludint al poc pèl d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic francès Auguste-Nicaise Desvaux (1784-1856), fundador del Jurnal de Botanique (1808), director del jardí botànic d'Angers i autor de nombroses publicacions, com ara la Flore d'Anjou.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva gran alçària.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles amb nombroses flors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí niveus, -a, -um (de neu, blanc com la neu), pel color blanc de les flors.

Del llatí nutans , -antis (vacil·lant), participi actiu del verb nutare (inclinar-se), al·ludint a la poca rigidesa de la tija, que penja al capdamunt.

Del llatí botànic pediformis, -e (en forma de bàcul o gaiata), per la tija colltorta al cim, com una gaiata. Mot format del llatí pedum, -i (gaiata de pastor) amb el sufix -formis, -e (en forma de).

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), derivat de pilus, i (pèl, borrissó); és el Juncus pilosus de Linné, així anomenat pels llargs pèls de les fulles.

Del llatí espadiceus, -a, -um, derivat de spadix, -icis (ramell fructífer de la palmera), al·ludint al color de dàtil de les flors d'aquesta planta.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per la inflorescència espiciforme.

Sudeticus, -a, -um (de les muntanyes Sudets), mot del neollatí referit a aquestes muntanyes del nord de Baviera, a Europa central; perquè la planta hi viu.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (propi de la primavera), derivat de vernum, -i (primavera), perquè hi floreix.

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom prelinneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.