Glossari etimològic

Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol.

Del llatí hibernus, -a, -um (hivernal, propi de l'hivern). Probablement, Linné volia referir-se més aviat a Irlanda –que els llatins deien Hibernia–, perquè la planta vivia en aquesta illa, entre altres llocs.

Isatidifolius, -a, -um (amb fulles com les de l'isatis), format de isatis ,-idis (glast, herba del pastell) i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles recorden les del glast (Isatis tinctoria).

Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie.

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), per ser una planta menuda, d'escassa alçària.

Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió.

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda.

Del llatí paluster o palustris, -tre (pantanós, que viu als aiguamolls), perquè s'hi fa, en aquests indrets.

Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans.

Pauciflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic que vol dir "de poques flors"; format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor).

Del grec peplís, nom amb el qual Dioscòrides anomena a una lleteresa marinenca anual de fulles arrodonides semblants a les de la verdolaga (Portulaca oleracea); Hipòcrates l'anomenava péplion i els botànics han pensat que es tractava d'aquesta espècie.

Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), per ésser una planta peluda.

Del grec platýphyllos, -ou (de fulles amples), és el Tithymalus platyphyllos de Leonard Fuchs (segle XVI); de platýs (ample), i phýllon (fulla), per les seves fulles relativament amples. Sinònim de latifolius, -a, -um, adjectiu d'arrels llatines.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut, estès al terra), per les tiges decumbents o prostrades.

Del llatí pubescens, -entis, participi actiu del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), perquè les fulles solen estar guarnides de pèls fins i delicats, com el del borrissol dels inicis de la pubertat.

Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat, que té solcs), derivat de sulcus, -i (solc), per les llavors, amb un solc a cada cara.

De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier.

D'Euphorbia, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Euphrasia és el nom del llatí medieval que, amb nombroses variants, aplicaven a la Euphrasia officinalis molts botànics antics, com Dodonaeus, Fuchsius, Lobelius, etc., segons els quals aquesta planta la feien servir els metges des de molt antic per a curar les malalties dels ulls. Del grec euphrasía, -as (alegria, joia), com dient "delit dels ulls", o pel goig que fa a aquells que saben emprar-la per a aclarir la vista.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes.

Forma diminutiva del llatí hirtus, -a, -um (pelut); com si diguéssim peludeta.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per l'exigüitat de la planta.

Del llatí nemorosus, -a, -um (abundant en boscos) aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), al·ludint a l'estació d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic alemany Friedrich W. G. Rostkovius (1770-1848), metge de Stettin (actual Polònia), autor d'una monografia dels joncs.

Adjectiu geogràfic derivat de Salisburgum, nom en llatí medieval de la ciutat austríaca de Salzburg, per haver estat trobada la planta en aquesta localitat.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), per la tija dreta i rígida.

Del llatí pectinatus, -a, -um (pentinat), per les dents de les fulles, amb arestes paral·leles, com pentinades.