Glossari etimològic

Del grec epipaktís, segons Dioscòrides i Plini, nom d'una mena d'el·lèbor de fulles petites, dita també Helleborine, que alguns botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Haller (1742) establí el gènere Epipactis, validat després per Zinn (1757), per a plantes que res tenen a veure amb el que així anomenaven grecs i romans, però que botànics com Ruppius o Morison incloïen dins del gènere Helleborine.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí ater, atra, atrum (negrenc, fosc) i rubens, -entis (rogenc, vermellós), pel color púrpura obscur de les flors.

Helleboríne, segons Dioscòrides i Plini, és el nom en grec d'una mata petita, de fulles igualment petites, anomenada també epipaktís -en llatí, hepipactis-, que els botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Linné va escollir aquest nom com específic para la Serapias Helleborine, una planta que molts autors anteriors, com C.Bauhin, Clusius, Lobelelius, Tabernaemontanus i altres, incloïen dins les Helleborine. Després, Crantz (1769) la va classificar dins el gènere Epipactis.

Dedicada al botànic i naturalista alemany Heinrich Ludwig Hermann Müller o Mueller(1829-1883).

Dedicat a Frederic Tèrmols i Borrell (1831-1900), farmacèutic i professor de la Universitat de Barcelona. Gran aficionat a la botànica, reuní un voluminós herbari de més de 25.000 plecs que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

Microphyllus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikróphyllos, -a, -on (que té les fulles petites) –de mikrós (petit) i phýllon (fulla)–; per tenir les fulles relativament petites.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta sol viure als aiguamolls.

Nom format del grec epí (a sobre) i pógon (barba). Borkhausen (1792) validà, com Epipogium, el gènere Epipogum de J.G. Gmelin (1747), qui explica el nom perquè el label (a què els botànics antics anomenaven "barba") de les flors, no havent-hi torsió a l'ovari, resta superior; és a dir, les flors no són resupinades.

Del grec áphyllos, -ou (sense fulles), derivat de phýllon (fulla, pètal) amb el prefix a- privatiu; Perquè és una planta afil·la.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

El nom del gènere Eragrostis fou encunyat per N. M. von Wolf en Genera et Species Plantarum (1776), sense explicar-ne l'etimologia. Els més el fan venir del grec éros (amor) i ágrostis (gram, herba campestre), és a dir, herba de l'amor, com a reconstrucció a partir del nom vulgar anglès, 'lovegrass' o del francès, 'amourette'. Altres, coincidint en el segon element del nom, apunten altres orígens del primer: del grec éra, en el sentit de senyora o en el de terra; del grec éri (primaveral, primerenc); o del prefix intensiu éri- (molt).

Dedicada al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que la l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva grandària en relació a altres del mateix gènere.

Epítet del llatí botànic format del grec mégas (gran) i stáchys (espiga), és a dir, d'espiguetes relativament grans.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser menor, en totes les seves parts, que l'espècie E. major.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), correspon a la Poa pilosa de Linné, anomenada així per tenir les rames primàries de la panícula peludes.

Poaeoides és un epítet del llatí botànic format amb Poae (plural del gènere Poa) i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a les Poa.

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.