Glossari etimològic

Del llatí longus, -a, -um (llarg), pel rizoma allargat.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí oliva, -ae (l'olivera i l'oliva), pels tubercles del rizoma en forma d'oliva.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó), derivat de rota, -ae (roda); pels tubercles arrodonits, fusiformes.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb els Schoenus, gènere on Linné va incloure aquesta planta.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

Cypripedium, -ii, nom del llatí botànic compost del grec Kýpris, -idos (la deesa Venus de Xipre) i pédilon, -ou (sandàlia, esclop), és a dir, esclop de Venus.

Fou creat per Linné en Genera Plantarum (1753), en substitució del nom genèric de Tournefort, Calceolus (sabateta); encara que, tant un com l'altre al·ludien a la forma del label del Cypripedium calceolus.

Del llatí, calceolus, -i (sabateta), diminutiu de calceus, -i (sabata), perquè el label s'hi assembla. Linné mantingué, com a nom específic (en aposició), el genèric de Tournefort. Vegeu Cypripedium.

El nom Cystopteris fou creat per J. J. Bernihard en 1805, del grec kýstis (vesícula, bòfega) i pterís (falguera), al·ludint expressament als indusis inflats com petites butllofes.

Del llatí fragilis, -e (fràgil, trencadís), per la fragilitat del pecíol.

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), perquè la planta viu als Alps.

Dedicada al botànic tirolès Rupert Huter (1834-1919), que herboritzà a la Península Ibèrica amb els botànics italians P. Porta i G. Rigo.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa a muntanya. 

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Del grec dáktylos (dit, dàtil) o daktylís (digital, com un dit). Plini el Vell anomenava dactylus o dactylis a diferents "articles" amb alguna semblança a un dit o dits, des d'un mol·lusc a una pedra (interpretada com un fòssil de belemnits), així com també diferents plantes per motius diversos.

Durant el Renaixement, els mots dactylon, dactylus i dactylis es van aplicar a gramínies amb inflorescències més o menys digitades. Abans que Linné, Gronovius, en Flora Virgínica (1739), va anomenar Dactylis a una planta americana; i A. Van Royen, en Florae Leydensis Prodromus (1740), formà un gènere Dactylis de gramínies. Finalment, C. Linné, en Species Plantarum (1753), establí el seu gènere Dactylis amb espècies diferents a les anteriors, de les quals, actualment, només conserva D. glomerata.

Del llatí glomeratus, -a, -um (atapeït, aglomerat), participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per la panícula densa.

Damasonium és un nom antic que es fa venir del grec domáso (domar, apaivagar); Dioscòrides el feia servir com a sinònim de alisma, com també Plini, que deia que era una planta aquàtica que atenuava l'efecte del verí dels gripaus.

El gènere Damasonium fou establert per Ph. Miller en 1754.