Glossari etimològic

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

C. C. Gmelin creà el nom Vulpia en Flora Badensis (1805) per honorar l'apotecari i botànic alemany Johann Samuel Vulpius (1760-1846), autor del Spicilegium Florae Stuttgardiensis.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles, ciliat) derivat de cilium, -ii (cella), per la glumel·la inferior guarnida de cilis, ciliada.

Del llatí geniculatus, -a, -um (nuós, que fa colzes), derivat de geniculum, -i (segons Plini, nus de les tiges), per la manera de créixer les tiges d'aquesta espècie.

Del grec mýouros (decreixent com cua de ratolí), mot compost de mys, myós (ratolí) i ourá, -ás (cua). És nom antiquíssim emprat des de Dioscòrides per a designar diverses plantes. Linné el consagrà com a específic per a la seva espècie, Festuca myuros, prenent-lo de Barrelier que l'anomenava Gramen festuceum myurum, minore spica heteromalla.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lateralis, -e (lateral, que hi és al costat d'alguna cosa) i el prefix uni- (u), per les espiguetes totes decantades cap a una banda, formant una inflorescència unilateral.

Gènere dedicat per H. Schrader al metge i botànic suec Göran Wahlenberg (1780-1851), professor de Botànica a la universitat d'Upsala.

Adjectiu llatí derivat de hedera, -ae (l'heura), amb el sufix -aceus (com, semblant a), per les fulles lobulades i per ésser planta decumbent, tal com l'heura (Hedera Hèlix)

El gènere Woodsia fou dedicat en 1810 per R. Brown en honor de l'arquitecte i naturalista anglès Joseph Woods (1776-1864), autor de The Tourist's Flora (1850).

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes elevades.

Del llatí glabellus, -a, -um, diminutiu –potser per la petitesa de la planta– de glaber, -bra, -brum (pelat, calb), com peladeta, perquè té les frondes glabres.

Del llatí pulchellus, -a, -um (bonic), diminutiu de pulcher, chra, -chrum (pulcre, formós) potser per l'aparença delicada de la planta.

Segons Dioscòrides i Plini, xanthium era el nom d'una mena de bardana, la infusió de la qual es feia servir per a tenyir de ros els cabells; del grec xanthós (groc).

Carl Linné va establir el gènere Xanthium en l'obra Species Plantarum en 1753.

Del llatí echinatus, -a, -um (eriçat, cobert d'espines), derivat d'echinus, -i (l'eriçó), pels fruits coberts de pues ganxudes.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), per viure a Itàlia i a altres terres del migdia d'Europa.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), en referència a les espines que hi ha gairebé sempre a la base de les fulles.

Strumarius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat de struma, -ae (goll o gotirló) amb el sufix -arius, -a, -um (relacionat amb), perquè, vulgarment s'ha atribuït a aquesta planta la virtut de curar aquesta malaltia.

El botànic suís Carl Meissner (1800-1877) dedicà aquest gènere -sense respectar l'ortografia- a Bartomeu Xatart (1774-1846), farmacèutic i botànic de Prats de Molló, a la Catalunya nord.

Del llatí scaber, -bra, -brum (aspre, desigual), potser pels radis escabres de les umbel·les o per la tija, aspra al tacte per les restes de les veines foliars.

Nom del llatí botànic compost del grec xerós, -á, -ón (sec) i ánthemon, -ou (flor), en al·lusió a les bràctees escarioses de l'involucre.

El gènere Xeranthemum (compostes) fou establert per Tournefort (1764 i 1700) i validat en Linné (1753 i 1754), si bé el terme apareix per primer cop en l'obra de J. Bauhin & J.H. Cherler Historia Plantarum, 3: 25-26 (1651), on hom diu: “Gesnerus, el meu preceptor, l'anomenava [la ptarmica] xeranthemum per les inflorescències seques i escanyolides, fins i tot acabades d'obrir-se".

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Del llatí inapertus, -a, -um (no obert), referit a les bràctees de l'involucre, a penes radiades.

Del grec xíphion, -ou, segons Dioscòrides, una planta de fulles estretes i acabades en punta, com una espasa, amb dos bulbs petits superposats i flors purpúries, pròpia dels camps de conreu; i segons Plini, una planta –en llatí, xiphium, -ii– d'arrel com una avellana i pròpia de llocs humits. Els botànics pre-linneans pensaven que es referien a algun Gladiolus. En grec, Xíphion és diminutiu de xíphos (espasa), és a dir, espaseta, nom vulgar català del Gladiolus italicus. De fet, gladiolus, -i en llatí també es diminutiu de gladius, -ii (espasa).

El gènere Xiphion fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754) per a unes plantes que no tenen res a veure amb les dels dos autors antics. Tournefort diu que escollí aquest nom perquè havia quedat inútil en botànica, un cop les plantes a què l'havien aplicat els autors moderns s'havien transferit al gènere Gladiolus.

De Yuca, nom carib amb què els indígenes de l'illa Espanyola (actual Santo Domingo) anomenaven a la mandioca (Manihot esculenta), planta de fulles semblants a les del cànem (Cannabis sativa) i amb l'arrel de la qual feien una mena de pa. C. Bauhin distingia aquesta, amb el nom de Yuca foliis cannabinis,  de la Yuca foliis Aloës, espècie, aquesta, que Lobelius anomenà Nova gloriose elata & opinata Yuca (nova Yuca extraordinàriament esvelta i famosa), que Linné consagrà com Yucca gloriosa, i que no té res a veure amb la mandioca.

En 1719, amb el nom de Yucca, Dillenius establí aquest gènere, que validà Linné en 1753.

Del llatí gloriosus, -a, -um (gloriós, digne de lloança), per la seva magnificència.

Gènere dedicat per Linné al farmacèutic, botànic i naturalista italià Giovanni Girolamo Zannichelli (1662-1729), autor de diverses obres sobre la flora veneciana.