Glossari etimològic

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Del gènere Drosera.

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Del grec echínos (eriçó) i el sufix llatí -arius, -a, -um (que en té o hi té relació), al·ludint a la inflorescència arrodonida i eriçada d'arestes pròpia de l'espècie E. capitata.

El gènere Echinaria fou establert per R. L. Desfontaines (1799) per a classificar només l'espècie Cenchrus capitatus de Linné.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com un capítol. Es la planta que C. Bauhin (Pinax, 1623) anomenava Gramen spica subrotonda echinata (Gramen amb espiga arrodonida eriçada).

Equinochloa, -ae és un nom creat per P. de Beauvois (1812), format del grec echínos (eriçó) i chlóe (herba verda, gramínia), per les espiguetes sovint eriçades d'arestes.

Del llatí colonus, -a, -um (propi per al conreu), derivat del verb colo (cultivar), perquè es fa als conreus com una mala herba.

Del llatí crus, cruris (cama, pota), i gallus, -i (gall), és a dir, pota de gall, al·ludint a la forma del raquis de la inflorescència.

Eruciformis, -e (en forma d'eruga) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí eruga, -ae (l'eruga) i el sufix -formis, -e (en forma de). per les espiguetes agrupades en espigues verdes, que recorden una eruga.

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.