Glossari etimològic

Gènere creat per Linné en homenatge a Emanuel Sweert (1552-1612), jardiner holandès, conegut autor d'un popular catàleg il·lustrat de plantes, Florilegium..., reeditat  cinc cops desprès de la seva mort, en mig de l'ambient que va portar a la crisi de les tulipes.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda.

El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós.

Syringa, -ae és un mot del llatí medieval que prové del grecollatí syringias, -ae, nom d'un tipus de canya que, segons Dioscòrides, era sinònim de kálamos i valia per a escriure, i, segons Plini, equivalia a harundo i era molt bo per a fer flautes. El mot deriva del grec sýrinx, -ingos (canya, flauta, tub) i fa referència a les tiges buides de la planta o, segons altres interpretacions, a les flors de corol·la tubular.

El gènere Syringa fou establert per Linné (1737) en substitució de Lilac de Tournefort. Tanmateix, l'espècie S. vulgaris de Linné ja havia estat inclosa entre les Syringa genuïnes per botànics anteriors com Lobelius, Clusius, J. Bauhin i C. Bauhin. Aquest últim (Pinax, 1623) ve a dir: "Encara que Syringa sembli nom africà, alguns diuen que prové de les vares llargues i dretes i de la seva medul·la, flonja i abundant; o, més aviat, que en traient-la, les varetes queden buides com una flauta".

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta vulgar a Europa, cultivada freqüentment.