Glossari etimològic

Dioscòrides i Plini mencionen una planta medicinal d'Etiòpia, amb les fulles semblants a les de la blenera (Verbascum sp.); els autors pre-linneans suposen que és aquesta sàlvia, i d'ells prengué el nom Linné, en identificar la seva espècie amb Aethiopis foliis sinuosus de C. Bauhin. El terme està relacionat amb el terme grecollatí Aethiops, -opis (etíop, abissini, negre, referint-se en general a l'Àfrica subsahariana). Entre altres aethiopis, Plini esmenta una planta màgica no identificada, també anomenada merois per considerar-la pròpia de Meroe (a l'actual Sudan).

Del llatí glutinosus, -a, -um (enganxós), derivat de gluten, glutinis (cola d'enganxar), per ésser planta viscosa, glutinosa.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Derivat del nom vulgar d'aquesta planta (segons C. Bauhin, Horminum Sclarea dictum, és a dir, "Horminium anomenat Sclarea"), que Linné va prendre com a nom específic.

Del llatí valentinus, -a, -um (de la ciutat de València), per haver estat descoberta al país Valenciá.

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Compost d'Horminus i el sufix grec -ídes (semblant a), perquè recorda, pel seu hàbit, l'Horminum pyrenaicum.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionat amb vertex, verticis (vèrtex); aquest adjectiu significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; en aquest cas només de forma aparent, per les flors disposades en verticil·lastres distants.

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors.

Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos).

El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.

Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez.

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca.

Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes.

Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen.

El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona.

De Santalum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina.

El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753.

Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées...

Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars.

Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó.

Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes.

Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa.