Glossari etimològic

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per ser planta que es conrea per a farratge.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques) derivat de saxum, -i (penya, roca), pels llocs pedregosos que constitueixen la seva estació.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut), pel tronc estès per terra.

Del llatí vicia, -ae (la veça) i folium -ii (fulla); per la forma dels folíols, particularment els inferiors, que tenen alguna semblança amb les de la veça.

Nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. En Dioscòrides, principalment Ononis espinosa. Alguns autors el fan derivar del grec ónos, -ou ( ruc, ase), per ser plantes que plaïen a aquest animal; però sense cap justificació.

Del llatí medieval Arragonensis, -e (de l'Aragó), del lloc on habita.

Del llatí campestris, -e (del camp), fent referència a la seva estació.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per tenir la inflorescència en capítols terminals.

Del Mont Cenis, per la seva habitació primerament coneguda.

Dedicat a Fabio Colonna (1571-1640), llatinitzat Fabius Columna. Autor de Phytobásanos (1598) i de Minus cognitarum rariorumque stirpium (1616)

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust) per ser planta arbustiva.

Forma superlativa del llatí minutus, -a, -um (menut, petit), per la petitesa de la planta, de la corol·la o del llegum.

Superlatiu llatí de mitis, -e (suau), en oposició a spinosa, perquè no té espines i és glabrescent.

Nom d'una planta en Plini, "amb arrels que fan pudor de boc", i que Dalechamps referí a aquesta espècie. En llatí, natrix, -ícis és el nom d'una serp verinosa d'aigua, associant aquest nom amb la suposada capacitat de la planta per allunyar les serps.

Participi present del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment del llegum.

Forma superlativa del llatí ramosus, -a, -um (amb moltes branques), per ser planta molt ramificada.

Del llatí reclinatus, -a, -um (girat), pels peduncles arquejats de les flors.

Del llatí repens, participi present del verb repere (arrossegar-se), és a dir, que s'arrossega, pel seu rizoma ordinàriament amb estolons.

Del llatí rotundifolius, -a, -um (que té fulles rodones), compost de rotundus (rodó) i folius (fulla), pels folíols d'ovato orbiculars a rodons.

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), derivat de spina, -ae (l'espina), per tenir-ne, aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), pels seus folíols fortament estriats pel revers.

Del llatí tridentatus, -a, -um (que té tres dents), pels folíols tridentats a l'àpex.

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, apegalós) derivat de viscus, -i (el vesc), per ser planta agafallosa.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és molt comuna.

Del grecollatí onopordon, -i, format del grec ónos, (ase) i pérdo (fer pets); nom d'una planta que, segons Plini, "els ases, després d'haver-ne menjat, llencen crepitacions" i que podria ser la bufassa o pet d'ase (O. acanthium).

El nom genèric Onopordum fou establert per Linné en 1737, en substitució d'Onopordon de S. Vaillant, i validat en Species Plantarum (1753).

Epítet format amb acánthos (l'acant) o acántha (espina) i el sufix grec -íon, llatinitzat -ium (semblant a, característic de), per la semblança de les fulles amb les del l'acant o per ser una planta espinosa. En Plini, acanthion és el nom d'una planta que porta una mena de cotó.

Del grec kaulós, -oú (tija de les plantes) amb el prefix privatiu a-, perquè la planta és acaule, sense tija. Sinònim de l'epítet d'arrel llatina acaule.

Epítet geogràfic del llatí illyricus, -a, -um (d'Il·líria, nom d'una antiga regió a l'oest de la península balcànica, a la costa adriàtica), pel seu lloc d'habitació.                                             

Del llatí nervosus, -a, -um (ple de nervis), per les ales del tronc i el revers de les fulles amb nervis reticulats i prominents.

En Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles semblants a les d'una altra que anomenaven anchusa (vegeu Anchusa), i que alguns autors han identificat amb Onosma echioides de Linné. El nom deriva del grec ónos, -ou (ase), i  osmé, -és (olor), per tractar-se, segons diuen, de plantes gustoses per als ases.

El gènere Onosma fou creat per Linné en 1762.