Glossari etimològic

Superlatiu llatí d'usitatus (comú), per ser freqüent, cultivat i subespontani.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles aparentment més estretes que les d'altres espècies.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les glàndules de les fulles i bràctees que fan la planta agafallosa al tacte.

Nom dedicat al metge i botànic parisenc August Lippi (1678-1705). Enviat, com a metge i naturalista, dins d'una missió diplomàtica a Etiòpia, va morir assassinat durant el viatge. Però havia tingut temps d'enviar des d'Egipte una col·lecció de plantes que Tournefort va fer servir a la seva obra Istitutiones rei herbariae.

El gènere Lippia fou publicat per Linné en 1753.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primesa de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Nodiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí nodus, -i (nus, articulació) i flos, floris (flor), perquè porta les flors als nusos, en gairebé tota la llargada de la tija.

El nom d'aquest gènere fou creat pel botànic escocès Robert Brown en 1813 com a homenatge a Martin Lister (1638-1712), metge i naturalista anglès, estudiós de les conquilles i autor dels primers estudis sistemàtics d'aquestes closques de mol·luscs.

Derivat del llatí cor, cordis (el cor) amb el sufix llatí -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), cordatus- a, -um (cordiforme) és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles en forma de cor i, per extensió, a les plantes que, com aquesta, en tenen, d'aquest tipus de fulles. En llatí clàssic, cordatus, -a, -um té el mateix arrel, però significa prudent, assenyat.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, de forma d'ou), per les fulles ovades.

Nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven una planta de llavors pètries que els autors posteriors han suposat que era l'herba pedrera (Lithospermum officinale). Nom compost del grec lithós (pedra) i spérma (sement), per tenir la closca del fruit molt dura, com de porcellana.

El gènere Lithospermum (Boraginaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754)

Del llatí apulus, -a, -um (propi d'Apúlia). Fabio Colonna l'anomenà Echioides lutea minima apula campestris, per ésser planta de l'Apúlia, regió d'Itàlia, i d'ací els noms de Myosotis apula de Linné i L. apulum de Vahl.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. L'adjectiu propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Dedicada al botànic italià Guglielmo Gasparrini (1804-1866), professor de les universitats de Pavia i Nàpols, que va reunir un immens herbari amb plantes de tot el món.

Del llatí fruticosus, -a, -um (com un arbust), derivat de frutex, -icis (arbust), per ser una mata llenyosa.

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet del llatí botànic compost de olea, -ae (l'olivera) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles semblants a les de l'olivera.

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí purpura, -ae (el color púrpura)  i caeruleum, -i (color blau cel), per les flors, de primer purpúries i, en passar-se, blaves.

Gènere dedicat a Pehr Loefling (1729-1756), botànic suec, deixeble de Linné.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Anagrama de Filago. De tan en tant, alguns botànics, quan han hagut de trobar nom per a un nou gènere molt emparentat amb un altre, han fet servir aquest recurs amb la intenció de posar-hi de manifest aquest parentiu. Vegeu Phagnalon.

El gènere Logfia fou publicat per Alexandre Henri Gabriel de Cassini en 1819.

Lolium, -ii és el nom llatí d'una mena de jull o zitzània que creixia als camps de cereals; Els autors romans, com Plini el Vell, consideraven que era una planta nociva per als ulls, que provocava basques i vertígens i a més era tòxica per al bestiar. Antigament es va identificar amb l'áira de Teofrast, que segons Dioscòrides era salutífera: esmicolada i en cataplasma guaria úlceres, escròfules i altres malalties de la pell. Més tard, els botànics del Renaixement la van identificar amb l'espècie que Linnè anomenaria més tard Lolium temulentum, perquè provocava embriaguesa a més d'altres efectes perniciosos com narcosi i paràlisis. Raó per la qual aquest nom s'ha emparentat amb els mots grecs léros (balbucejant, loquaç) o amb lálos (deliri).

El gènere Lolium fou establert per C. Linné en Gènera Plantarum (1753).

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), al·ludint al gran nombre de flors de les espiguetes; del llatí multus, -a, -um (nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí perennis, -e, (durador, perenne), perquè, contràriament al que ocorre en el Lolium temulentum, aquesta és una herba perenne.

Del llatí rigidus, -a, -um (rígid, dret), a causa de la rigidesa de les tiges.

Del llatí temulentus, -a, -um (embriac), per la seva grana nociva, embriagadora.

Gènere dedicat per Linné al metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586), autor de Naturalis historiae opus novum..., (1551) i Kreutterbuch..., (1557). El nom del gènere està format amb el cognom llatinitzat, Lonicer.

És sinònim d'alpina o alpensis, dos adjectius llatins per a referir-se a allò que viu als Alps; Però alpigenus, -a -um és un neologisme construït per analogia amb el clàssic  apenninigenus, -a, -um (que a nascut i viu als Apenins).

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), perquè els fruits, les baies, son blaves, quasi negres.

Segons de Theis, al seu Glossaire de botanique, seria un nom metafòric: fulles que s'enfilen com una cabra. Del llatí capra, -ae (cabra) i folium , -ii (fulla).

Del llatí etruscus, -a, -um, que vol dir de la Toscana o Etrúria, una regió d'Itàlia, perquè la planta s'hi fa.