Glossari etimològic

Paraula formada pel prefix privatiu a- i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Dedicada al metge i botànic alemany J . Burser (1583-1639), deixeble de C. Bauhin i professor de la Ritterakademie de Soroe, a Dinamarca. Autor d'un cèlebre Hortus siccus (herbari) de 25 volums, amb plantes que va recollir per tota Europa, estudiat per molts botànics suecs, entre ells C. Linné.

Del llatí campestris, -e, qualificatiu inconcret, si hom pren campestre per camperol; inadequat, si hem d'entendre que és pròpia de les terres de conreu, ja que habita in pratis siccis (en els prats secs), segons frase del propi Linnè, autor de l'espècie.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té pestanyes) derivat de cilium, -ii (parpella, pestanya), pels lòbuls de la corol·la, de marges ciliats

Per haver estat una de les plantes anomenades Cruciata pels autors pre-linneans, per tenir els parells de fulles creuats. Així doncs, aquí és nom en aposició.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí nivalis, -e (propi de la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per viure entre les neus de les altes muntanyes, a la zona nival.

No és un adjectiu sinó un nom en aposició, el Pneumonanthe de Lobelius, que Linné conservà com a epítet específic; paraula formada dels mots grecs pneúmon (pulmó), i ánthos (flor), perquè era una mena de pulmonària: planta emprada com a remei de les afeccions respiratòries lleus.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, delicat), per la seva exigüitat i aspecte delicat.

Epítet geogràfic del llatí botànic format de Triglav o Terglou, nom del cim més alt dels Alps Julians, a Eslovènia, perquè la planta viu en aquesta serralada.

Dedicada al naturalista suís d'origen alemany Johann Christoph Schleicher (1768-1834).

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per ésser una espècie molt primerenca.

Del Gentiana, nom del gènere tipus de la família.

Del gènere Geranium.

Del grecollatí geranion, -ii, nom amb què, en Dioscòrides i Plini, s'anomena a dues plantes que hom suposa que són Geranium tuberosum i Erodium malacoides. Plini dona també aquest nom a una tercera, que sembla ser Myrrhis odorata (umbel·lìfera). El nom té relació amb el mot grec géranos (grua) perquè el fruit de totes les plantes d'aquest gènere s'assemblen al cap d'aquesta au.

El gènere Geranium fou establert per Tournefort i validat en Linnè.

Del llatí cinereus, -a, um (cendrós), pel color de la planta.

De l'adjectiu llatí columbinus, de columba, -ae (el colom), per la semblança més o menys remota dels pedicels amb el peu de dita au.

Participi del verb llatí dissecare (tallar), per les fulles dividides.

Del verb llatí divaricare (obrir-se estenent-se), per les branques obertes i esteses en tots sentits.

Del llatí lucidus, -a, -um (brillant), per la lluentor de la planta.

Del llatí mollis, -e (bla, suau, flexible), per la suavitat de les fulles.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós), per presentar nusos molt engruixits.

Del llatí palustris, -e (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna) per la seva estació.

Del grec phaiós (bru, fosc) amb desinència llatina, pel color de les flors.

Del llatí pratensis, -e (que viu al prat), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació.

Del llatí pulverulentus (polsós), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment de les fulles.

Del llatí pusillus, -a, -um (molt petit), per la seva petita alçària.

Per la seva estació més o menys pirinenca.